Que han fet en quatre anys?

Ara que ja s’ha acabat la legislatura i a les portes de la campanya electoral per les eleccions del 9 de març és bon moment de fer un petit balanç dels principals trets que han caracteritzat la legislatura espanyola que ha estat els incompliments de Rodríguez Zapatero i del Govern espanyol amb Catalunya. Si les promeses de ZP cotitzessin a la borsa, tindríem una crisi bolsària més important que l’actual. Recordem els seus incompliments en l’aprovació de l’Estatut, “recolzaré l’estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”; en l’inici del desplegament de l’Estatut; en la inversió de l’Estat a Catalunya, sobretot del que recull la Disposició Addicional 3a de l’Estatut encara falten 1.500 milions d’euros corresponents al 2007 i al 2008; en l’arribada de l’AVE a Barcelona el 21 de desembre, i l’incompliment de la previsió d’arribada a la Catalunya nord; en el traspàs de rodalies a la Generalitat aquest mes de gener; o en el retorn de la totalitat dels documents dipositats a l’Arxiu de Salamanca.

En honor de la veritat si de Rajoy no es pot esperar res, ni tan sols bones paraules, de Zapatero i dels socialistes en general, l’únic que s’ha aconseguit són mirades positives, tarannà positiu i bones paraules, però a l’hora de veritat, el president del Govern espanyol ha fallat, i ha menystingut Catalunya.

Cal assenyalar que els incompliments de ZP van lligats a un altre dels trets que han caracteritzat la seva manera de fer: la frivolitat. Aquesta frivolitat és la que li va fer prometre, per exemple, que traspassaria rodalies i regionals l’1 de gener, tot i no tenir voluntat real de fer-ho; i la que li va fer dir només un dia abans de l’atemptat a la T-4 de Barajas que la pau estava més a prop que un any abans.

Cal lamentar també que el Govern espanyol hagi tingut una manca de respecte evident per l’autogovern de Catalunya, tirant endavant moltes lleis clarament laminadores de les competències de la Generalitat. Així doncs, la seva actuació diària demostra una manca de lleialtat institucional evident envers el text estatutari que ells mateixos van votar, combinat amb un Govern tripartit que ha deixat fer sense plantar cara. Com ara en la Llei d’horaris comercials; en la Llei de la dependència, on fins i tot el Consell Consultiu va declarar que més del 70% del contingut vulnerava l’Estatut, però el tripartit va decidir no recórrer-la al Constitucional; en els Pressupostos de l’Estat pel 2007 i pel 2008, on no s’ha complert la disposició addicional tercera de l’Estatut relativa a la inversió de l’Estat a Catalunya; en el Reial Decret d’Implantació de la tercera hora de llengua castellana als centres d’ensenyament; en la Llei per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos de efecte hivernacle; en la Llei de desenvolupament rural; en el Reial Decret-Llei 12/2005, de 16 de setembre, pel qual s’aproven determinades mesures urgents en matèria de finançament sanitari; en el Reial Decret-Llei 11/2005, de 22 de juliol, pel qual s’aproven mesures urgents en matèria d’incendis forestals; en el Reial Decret-Llei 7/2005, de 22 de abril, pel qual es modifica la Llei 2/2004, de 27 de desembre, de
Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2005, en matèria de finançament de la formació continua; en els ajuts als joves de menys de 30 anys per accedir a un habitatge; o en el Decret d’ordenació d’ensenyaments universitaris, per citar uns exemples.

També cal destacar que la política social del Govern Socialista, la seva política “estrella” ha estat una política d’aparador. La Llei de la dependència, ha estat una llei molt mediàtica, però la realitat és que a dia d’avui, pràcticament no hi ha cap persona que hagi rebut un sol euro en referència a aquesta llei (de les 24.000 persones a les quals se’ls ha acceptat la sol·licitud, només 74 han cobrat les ajudes); a l’hora de modificació substancial de les pensions no ha hagut una voluntat explicita, malgrat que hi ha moltes persones, pensionistes, jubilats, viudes, que cobren una sola pensió que no arriba als 500 euros. Per exemple, una viuda només pot cobrar el 52% del que cobrava el marit. Convergència durant tota la legislatura va estar defensant apujar-ho al 70%, però el PSOE no ho ha acceptat; en l’àmbit de la política d’immigració no s’ha fet res en els últims quatre anys, el Govern espanyol i el PP no han sabut fer altra cosa en aquesta matèria que tirar-se els plats pel cap discutint el sexe dels àngels.

És veritat que la legislatura ha tingut dues etapes, la primera en la qual va dominar el bon tarannà, que es va traduir en perspectives d’esperança d’una nova dinàmica de diàleg en contrast amb l’anterior Govern d’Aznar i que va durar fins a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya; i una segona de supervivència del Govern espanyol on desapareix el bon tarannà, aquest comença a trobar dificultats i ha d’aprovar les seves iniciatives avui amb uns i demà amb uns altres. El Govern Socialista ha arribat al final amb moltes dificultats. Dos exemples ho demostren clarament: de quina manera ha aprovat els últims pressupostos i com ha salvat la petició de cessament de la ministra de Foment, recorrent a persones trànsfugues que procedien d’altres forces polítiques com el PP (i prometent-los un lloc a la llista).

CiU ha dut a terme una oposició constructiva, que ha donat uns resultats prou positius com la rebaixa de l’impost de societats en cinc punts, la millora de la LOE, la reducció del cost de les famílies vinculat a l’ampliació de les hipoteques, entre altres qüestions. També cal recordar que Convergència i Unió, amb aquesta oposició constructiva, és el grup que més iniciatives ha vist aprovades.

Convergència i Unió és la única garantia perquè Catalunya tingui algú qui la defensi.