La fatiga del poble de Catalunya

- Anàlisi II -

Els dirigents polítics, siguin del color que siguin, moltes vegades sembla que visquin en una realitat paral·lela. Com deia un amic meu són a Matrix.

Si fem una repàs ràpid des de les eleccions del 2003 fins a les del dimecres, 1 de novembre d’enguany, veiem que els resultats de les eleccions cada partit polític l’ha utilitzat pel seu propi interès, però apel·lant a la voluntat dels catalans. El que no hem queda clar és que si els ciutadans i ciutadanes volien dir els que els polítics van voler entendre.

CiU, va ser la força política amb més escons, però finalment el govern de Catalunya es va construir sobre la base de tres partits que no van guanyar les eleccions. Fins aquí tot correcte perquè com som una democràcia representativa qui escull el govern no és el ciutadà sinó el Parlament. Però perquè és fa campanya com si fossin unes presidencials, reforçant la imatge del cap de llista, llavors?

L’experiència del tripartit ha tingut llums i ombres, alguns dirien que més ombres que llums però aquí entren les opinions de cada un de nosaltres. Per una altra banda, durant la legislatura es va iniciar el debat per a la reforma estatutària que va erosionar molt a tota la “classe política” catalana, sense excepcions. No hem d’oblidar, també, els sorolls de sables des de Madrid, partits polítics, exercit, mitjans de comunicació, juristes, etc. Tot plegat va servir per acabar d’enrarir el clima polític creat després de la posada en marxa el tripartit. Aquest enrariment va portar a un esgotament del ciutadà i ciutadana de Catalunya per la política i els polítics, que es va visualitzar en la escassa participació per referendar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Després del Referèndum cap líder polític va prendre nota del que l’elector estava intentant transmetre’ls. Amb uns líders polítics sense ganes d’escoltar va començar la precampanya seguida de la campanya electoral que ha anat com ha anat, fins a arribar als resultats que ja sabem.

Però sabeu quins resultats tindríem a la circumscripció de Barcelona si suposéssim que els vots en blanc fossin considerats com un partit? Doncs que aquest suposat partit hagués obtingut un escó. Això significaria que a més del Ciutadans hi hauria una altre força política, els “blancs”.

Perquè faig aquesta reflexió? Doncs per intentar que parem atenció. Primer, que existeix una part de l’abstencionista que el podem anomenar i considerar que és un abstencionista actiu. És un elector bastant compromès amb una formació política i que decideix votar o no votar segons si vol castigar o no als seus. Segon, qui va a votar, sense confiar amb cap partit, però creu en el sistema, vota en blanc. En aquestes eleccions podríem arriscar-nos i dir que el vot en blanc és la setena força política. I tercer, els vots recollits pels Ciutadans, partit per la ciutadania, és un vot de càstig a la resta de partits, i recull el descontentament d’una part dels electors que no troben aixopluc amb cap dels altres partits tradicionals.

La fatiga política que els ciutadans de Catalunya estan patint des de les eleccions de 2003, té el perill que es canalitzi cap a l’abstenció i cap a partits populistes, àcrates i antisistema, com el Ciutadans. Per aquest motiu crec que els partits tradicionals haurien de reflexionar-hi i buscar una sortida per estabilitzar la vida política de Catalunya. Com? Amb un govern sòlid i amb un fort lideratge capaç d’enfrontar-se al nous reptes que Catalunya té com a país en aquesta recta final de la primera dècada del tercer mil·lenni.