Anàlisis de la II República Espanyola (1931-1939)

Elements del seu sistema de partits que expliquen el fracàs

Després del 14 d’abril, la II república va haver de superar un seguit d’obstacles. Però un que va haver de superar i al mateix temps va ser un dels elements que van fer fracassar la república va ser el sistema de partits. El model republicà de partits es podria definir com:

a) Existència d’un pluripartidisme excessiu i molt proper a l’atomització. Es a dir, masses partits que dificultaven la feina del Govern i complicaven també molts les tasques parlamentaries. Les eleccions republicanes a Corts Constituents no van aconseguir reduir el número de partits polítics. Un exemple el tenim, des de la dreta més rància amb els “Agrarios” fins el singular grup anomenat “Monárquico sin Rey al Servicio de la República” encapçalat per Osorio i Gallardo.

b) Manca d’una estructura moderna dels partits polítics. Potser no va haver-hi temps de fer-la, però en molts casos no passaven de ser partits de notables, i en altres casos, petites forces polítiques de fort caràcter personalista. Per exemple, el grup polític de Casares Quiroga, “el partit d’Alcalá Zamora”, el “partit d’Azaña”, etc. era com se’ls coneixia. El que predominava era la figura del líder i poc més. L’excepció va ser el PSOE, únic partit amb trajectòria i organització. Més tard en plena República, se’ls hi va afegir Izquierda Republicana (obra d’Azaña), la CEDA i potser en certa mesura, la Lliga. Però això va ser a posteriori i ja tard. Fins llavors existien grups que naixien amb l’únic propòsit de “portar la república” i que varen viure una complicada vida d’unions i escissions.

c) Finalment, la República va haver d’enfrontar-se a dues classes de partits que actualment o són molt dèbils o inexistents. Els primers són els partits que representaven un important cleavage i que naixien, per sobre de tot, per lluitar per la defensa d’una demanda dels ciutadans. Així, el Partit Radical-Socialista, era un autèntic partit anticlerical en el procés constituent i, justament al costat contrari existia la CEDA, nascuda exclusivament per la defensa a ultrança del catolicisme, protagonista del Segon Bienni. En segon lloc, l’existència de partits i grups la pretensió dels quals era posar fi al règim establert. La lluita contra la República nascuda el 14 d’abril va tenir actors com els carlistes o monàrquics alfonsins fins els partidaris de l’anomenat Nuevo Estado: Falange. Sense oblidar als grups que des del començament van deixar clar que aquella República “burgesa i liberal”, senzillament no era la seva. I “superar la República” va constituir el lema comú, que fins i tot va arribar a debilitar als republicans de sempre que van arribar a viure una escissió en el propi PSOE. [+]