1979 o futur?

El 18 de juny haurem d’escollir entre un nou Estatut que suposa un avenç i un Estatut que s’ha quedat petit i antiquat

L’Estatut que el proper 18 de juny hauran de ratificar els catalans suposa un avenç respecte l’Estatut de l’any 1979. I ho és en molts àmbits. El nou Estatut millora el reconeixement nacional i lingüístic del nostre país i dels catalans, millora el reconeixement institucional de Catalunya, millora l’àmbit competencial de la Generalitat, i finalment, millora el finançament del nostre país, cosa que revertirà en més benestar per a la gent.

L’Estatut del 1979 ha estat molt útil durant més de 25 anys, però en aquests moments s’ha convertit en una eina antiga i mancada d’ambició. Hi ha aspectes que no s’hi recullen perquè a finals dels anys 70 no eren realitats, com, per exemple la immigració o les noves tecnologies, però sobretot és una eina que ja no respon a les expectatives nacionals dels catalans i catalanes. Dir no, per tant, suposa rebutjar una millor eina al servei de Catalunya i quedar-se amb el mateix que teníem el 1979.

Davant de la disjuntiva que plantegen alguns entre el tot o res, i davant de la idea d’uns altres, que defensen que ens quedem tal i com estem, alerto que l’única via per avançar, l’única via possible, en aquest sentit, és aprovar el nou Estatut, perquè representa un pas important en el camí de la reconstrucció nacional del nostre país. És evident que el nou Estatut no és el pas definitiu, ni el darrer que haurem de fer, però sí que ens posa en la via adequada i ens permet assolir una major quota d’autogovern. En aquest sentit, queda clar que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, per a molts catalans, serà l’objectiu per als propers anys. Per contra, votar no representa una aturada en sec d’aquestes expectatives de reconstrucció nacional durant un temps indeterminat.

Dir sí al nou Estatut suposa també dir sí a una manera de fer política. Una fórmula basada
en el pragmatisme, sense que això representi una renúncia a l’ambició. Aquesta manera de fer del nacionalisme català té com a objectiu fonamental resoldre els problemes i les necessitats que té plantejades el país, tot i que com és obvi, no es pot fer d’un sol cop. Ans el contrari, hi ha d’altres que es mouen en el populisme. La seva estratègia passa per les reclamacions maximalistes, del tot o res, amb el lògic risc de quedar-se finalment sense res. Són aquelles
forces que consideren, en definitiva, que quan pitjor vagin les coses, millor.

Cal advertir que el 18 de juny no s’acaba un procés, sinó tot el contrari. A partir del 19 de juny, i sempre i quan els catalans hagin ratificat l’Estatut, s’iniciarà un procés reivindicatiu perquè el text no es converteixi en paper mullat en mans de l’Estat, i perquè, en definitiva, es pugui aplicar tot allò que s’hi recull. Per aquest motiu, queda clar que cal un sí rotund el 18 juny.

Catalunya ha de dir ben clar que accepta aquest Estatut i que vol que sigui plenament realitat.