LA DARRERA CRISI DEL TRIPARTIT

Tot plegat ja es veia a venir. El govern “catalanista i d’esquerres" tal i com es van definir desprès de l’acord del Tinell va crear moltes expectatives i aquestes no s’han acabat de materialitzar. Era un nou govern que semblava que havia de donar un aire nou comparant-lo amb l’anterior govern monocolor i no ha estat així.

El problema és que aquest govern degut a que estava format per tres partits i no existia un líder clar entre tots tres, estaven massa preocupat de seguint fent política de partit i no pas de coalició. Només s’ha de veure que el repartiment de les conselleries era en relació al suport electoral, i quan el President volia canviar els consellers no era ell sinó els partits els qui proposaven el candidat. Amb aquest panorama, s’han anat succeint un seguit de crisis, segons ho han anat denominat els mitjans de comunicació, però que jo crec que amb tantes va arribar a ser la manera “normal” de funcionar d’aquest govern.

Per altra banda la qüestió de la reforma de l’estatut, havia de ser el llançament definitiu d’aquest govern però ha estat el que la fet caure. Era el projecte estrella d’aquest govern. Desprès de l’anunci en campanya electoral de Rodriguez Zapatero que recolzaria l’estatut que sortís de Catalunya, alguns partits se’l va obrir els ulls i les esperances de elaborar un estatut de màxims. ZP va guanyar aquelles eleccions i va començar a complir totes les seves promeses electorals, retirada tropes Irak, llei de matrimonis homosexuals, etc. i per tant, també havia d’encarar el procés de reforma estatutària de Catalunya com s’havia compromés.

A Catalunya es va començar a treballar en Comissió Parlamentària i els partits de govern aviat van començar amb l’estratègia d’acusar CiU de no voler reformar l’estatut, però en un cop de cintura bastant bo, de la federació nacionalista, el dia de la votació al ple del Parlament va aconseguir acaparar tota l’atenció i fer-se la "foto" Mas-Maragall com si gràcies a CiU es tenia un estatut potent i de màxims. Als líders d'ERC literalment se’ls van va barrar el pas perquè no sortissin en aquesta foto. Primer rebés a ERC.

Un cop votat el text estatutari al 30 de setembre al Parlament de Catalunya, es va haver de presentar per a l’aprovació de les Corts Generals. ERC confiava que encara que CiU havia sabut acaparar l’atenció a Catalunya, com ells donaven suport al PSOE i a Zapatero aconseguirien ser la peça clau de l’aprovació del text a Madrid.

No podem oblidar que els estatuts es negocien amb les Corts espanyoles i com tota negociació mai es treu el 100%. Recordar que en els dies de la negociació a Madrid, tots els partits del tripartit, ERC inclòs, manifestaven la seva euforia i optimisme per com es desenvolupava la negociació, menys CiU que va optar per una posició més escèptica. Puigcercós fins i tot va arribar a fer declaracions que només hi havia un escull en tema aeroport i Nació per tenir l’acord definitiu de l’estatut. Però, dos dies més tard d’aquestes declaracions el líder del PSOE, Zapatero, Cap del Govern espanyol, i el líder de l’oposició però primer partit al Parlament de Catalunya, va mantenir una reunió on van desbloquejar els temes clau de l’estatut, presentant a l’opinió pública el fet que havien arribat a un acord. Una altra vegada una “foto”, en aquest cas Mas-Zapatero, no sortia ningú d'ERC. Segon gran revés a ERC.

A partir d’aquí ERC descol·locat en l’estratègia a seguir no sap com aparèixer com peça clau en l’aprovació de l’estatut. Comencen les critiques al president del govern espanyol, comença a existir una mala relació entre consellers d'ERC i el president de la Generalitat, i passen de voler votar abstenció, a un vot nul polític (que algun politòleg m’expliqui que vol dir...), al no, desprès que les bases assemblaries d'ERC s’imposessin, en poc menys d’un mes.

Aquesta situació porta que, un govern que ha de defensar un referèndum ho ha de fer amb un sol sentit. Un govern davant un referèndum no pot tenir ministres, o en el nostre cas conseller, a favor i altres en contra. La societat catalana queda encara més descol·locada del que estava i no sap que fer i a qui creure. Per tant, l’opció de fer fora els consellers del govern que estan en minoria a en la posició en contra l’estatut sembla correcte i acceptable. Potser, jo criticaria la forma, com s’ha portat a terme el dia de la CRISI, podem dir que el president Margall tampoc sap crear crisis de govern. Ho vàrem veure fa 21 dies i el passat dia 11, quan a primera hora de matí comença a reunir-se amb els líders dels partits del govern i desprès a la tarda amb els de l’oposició, i per últim surt ell a donar la versió oficial.

Crec que el timing no es del tot correcte, el president ha de ser el primer davant de l’opinió pública en parlar i explicar els canvis, i no fer-ho desprès que tots els altres líders polítics hagin parlat i hagin donat lla seva opinió. Però sembla que el que pretenia era acaparar l’hora de màxima audiència de televisió del vespre, però si pretenia això podia haver canviant l’hora d’inici de les reunions a mitja tarda, i ser ell el primer a donar explicacions, i no pas els altres.

Arribat fins aquí intentaré explicar com veig jo la situació de cada partit i els seus líders a dia d’avui, davant el referèndum i les eleccions anticipades de finals d’any.

CiU i Mas: surten molt reforçats. Han sabut posar en marxa una estratègia política, d’ordre, serenitat, de sentit d’estat, però també recuperar la confiança del partit del govern espanyol, ha intentar que la legislatura catalana sigui la més curta possible per les seves aspiracions com a partit i perquè el seu líder no es cremi a l’oposició. Davant un electoral catalanista, nacionalista, de centre, centre-dreta poden defensar aquest estatut com a positiu perquè han participat i han estat decisius, tot i ser oposició, i presentant un text estatutari substancialment superior al del 79 (fins i tot, el text té una estructura constitucional).

PSC-PSOE i Maragall: crec que el PSC surt força bé de la crisi i de l’estatut. El que surt molt tocat i clarament a la baixa és en Maragall. El PSOE a Espanya amb els pactes amb ERC donava una imatge de partit radical, per tant crec que el PSOE va jugar a centrar-se, perquè va veure que amb ERC d’aliat perdia vots del seu electorat i a mitja legislatura va intentar corregir la radicalitat donant un cop de timó per centrar-se i per aquesta raó va pactar amb Mas i CiU. Si fem una mica de memòria, abans d’aquest acord existia un clima de crispació a la política espanyola molt elevat però arran del pacte de l’estatut amb CiU aquesta crispació va caure en picat. Per tant, el PSC-PSOE surten prou bé, però Maragall queda com un president sense lideratge, sense capacitat d’engrescar a la gent, ni tant sols al seu propi electorat.

ERC i Carod: si em permeteu una mica de broma, ERC tenien la clau dels Governs de Catalunya i Madrid, però a dia d’avui li han canviat els panys. Crec que són víctimes de la seva immaduresa política i d’unes certes incongruències. Per exemple, es defineixen com a partit independentista, però volien pactar amb el PSOE el canvi a una Espanya federal i plurinacional. Un partit secessionista no ha de pretendre canviar l’estat a que pertany sinó que ha de buscar políticament el seu propi estat. Per altre banda, ERC és un partit que vol combinar el model dels partits de quadres i els assemblearis i això tampoc es possible. La seva posició davant l’estatut també ha estat poc acertada, amb un Si, clar, després una abstenció, un vot nul polític i per últim un no. Amb aquest NO pretén acaparar l’electorat nacionalista descontent, però no crec que li sigui fàcil, perque en el referèndum no només es votarà l’estatut sinó la seva marxa del govern. Carod, com a líder també crec que està tocat, davant l’opinió pública com internament. Dins d’ERC ell defensa una estructura de partit de quadres, i Puigcercós l’assembleari. I si veiem finalment la posició del partit davant l’estatut va guanyar el que deien les bases i no els quadres dirigents.

PP i Piquè: Són els únics que s’han mantingut en la mateixa posició, d’ells contra els demés. Davant la lectura dels resultats del referèndum com ells defensen el No igual com ERC, ells faran la lectura que ja ho deien que els catalans no volien aquest estatut, sense entrar a valorar els sentits del no, perquè el no sempre és un no.

ICV i Saura: Potser podem que dels tres partits del govern de Catalunya han estat el més lleial, i els que s’han cregut que podria haver un govern catalanista i d’esquerres. Han participat i accepten l’avenç de l’estatut, i no crec que el seu electorat els castigui, però tampoc se’ls afegirà massa més.