La teoria participativa i la elistista en la participació política

Abans de parlar de la "teoria participativa" i de la “teoria elitista” de la participació política en democràcia, cal parar atenció a què significa, per a la democràcia, la paraula participació.

Per a Giovanni Sartori, autor del corrent elitista, la participació significa, en el seu sentit estricte, "prendre part en persona". Això implica un prendre part de forma voluntària i activada pel propi subjecte. D’altra banda, el cientista polític anglès J. Roland Pennock va definir la democràcia participativa com: "l’ús de la democràcia directa en diverses formes i nivells".

La democràcia directa consisteix, bàsicament, que l’adopció de les principals decisions de la comunitat les prenguin els individus. Per tant, podem dir que la democràcia participativa consisteix que siguin els propis ciutadans els quals adoptin les decisions, sense abastar necessàriament la totalitat dels processos de decisió, però en tot cas una proporció important d’elles. La teoria participativa de la democràcia, encara que es pot trobar els seus orígens en els primers teòrics d’aquesta, no va ser desenvolupada fins a la segona meitat del segle XX, cronològicament després de la formulació de la teoria elitista. Tot i així, aquesta no va ser una resposta conscient dels estudiosos de la democràcia a la teoria elitista. De fet, la democràcia participativa va sorgir més com un moviment que volia recuperar l’essència de la democràcia de la Grècia clàssica que no pas com a contrapunt de la teoria elitista.

Entre els autors el pensament dels quals va servir per a configurar aquesta tendència figuren, entre d’altres, Jean-Jacques Rousseau, James Stuart Mill i Alexis de Tocqueville. Entre els més destacats dels teòrics moderns, podem trobar a Carole Pateman i C. B. Macpherson.

En definitiva, els participacionistes defensen que si la finalitat del govern democràtic és assolir la participació de tots els ciutadans en el procés electoral per a garantir els seus drets, no hauria de sorprendre que el sistema representatiu es convertís en centre i motiu de la democràcia. La representació és un instrument, necessari i efectiu en determinats àmbits, però no és la finalitat última de la democràcia. Pateman diu: "Perquè existeixi una política democràtica és necessari que existeixi una societat participativa, és a dir, una societat que tot el sistema polític hagi estat democratitzat i en el qual la socialització pugui realitzar-se a través de la participació".

La principal crítica a la teoria participativa recau en el fet que aquesta no especifica com posar en marxa mecanismes participatius extensius i intensius factibles. Els exemples pràctics d’aquesta teoria es donen en poblacions o col·lectius reduïts, com per exemple la participació de la ciutadania per a la elaboració d’uns pressupostos municipals. Però aquesta teoria no té resposta per a la implementació de mecanismes i programes de participació a gran escala, com podria ser, per exemple, a tot un estat com l’espanyol.

Altres crítiques, se centren amb el fet que per obtenir bons resultats amb una democràcia participativa implica una ciutadania interessada i activa, perquè si no és així les decisions que afecta a tota la col·lectivitat seria presa per uns quans. Els més preparats, com diu la teoria elitista? No. Els més interessats i aquesta població intensament participant pot ser no representativa del conjunt. A més, pot donar lloc a decisions ineficaces, incoherents i contradictòries. Perquè l’interès d’un ciutadà pot ser antagònic a un altre. O simplement són interessos tant particulars que no beneficiaria a tota la comunitat.

La posició contrària a la teoria participativa sosté que el rol de la participació popular en la democràcia s’ha de limitar a ser només un mitjà per a la generació dels líders i en tot cas de control, però no de gestió directa dels assumptes. Aquests autors conformen la teoria elitista de la democràcia.

Davant l’amenaça que va representar l’aparició del totalitarisme sorgeix la necessitat d’assegurar l’estabilitat dels sistemes polítics i de revisar la teoria democràtica acceptada en el que pogués ser perillós per a aquesta estabilitat. Estem així davant les motivacions que van donar origen a la teoria elitista. El model democràtic ha estat plantejat pels autors que conformen aquest corrent com un sistema estrictament polític. Aquest consistiria només en el conjunt de regles en virtut de les quals el poder és conferit i exercit. Es tractaria així d’un mètode sense contingut i sense finalitats.

El més destacat exponent d’aquesta corrent del pensament polític, Joseph A. Schumpeter, va ser el primer en declarar la necessitat de revisar la teoria clàssica de la democràcia. Per ell aquesta necessitat sorgiria perquè la considerava poc objectiva i no responia a la realitat dels fets del procés democràtic. Les seves idees van servir de referència a una sèrie d’autors, entre els més destacats trobem Robert Dahl, Huntington i Giovanni Sartori.

Per a Schumpeter, el punt d’inici de tot el seu raonament és que la teoria democràtica és simplement un mètode. Afirma que la democràcia és una teoria neutra que no està associada amb cap ideal o finalitat particular. "És aquell sistema institucional per a arribar a les decisions polítiques, en el qual els individus adquireixen el poder de decidir per mitjà d’una lluita de competència pel vot del poble". Defensa aquesta idea dient que ens dóna un criteri raonablement eficient, pel qual distingir els governs democràtics dels quals no ho són. En aquesta definició es posa l’èmfasi en un procediment la presència del qual és, en la majoria dels casos, fàcil de distingir i que ens permet comprovar si existeix o no en la realitat. La democràcia adquireix així un caràcter funcional, mai constituint una fi en si mateixa. Aquest postulat va fer canviar el valor del que s’entenia per democràcia.

Els elitistes proposen que els grups humans actuen gairebé exclusivament per l’acceptació d’un lideratge. Aquesta teoria no nega el fet que existeixin grups amb una voluntat determinada, però aquests per regla general no actuen directament sinó que romanen latents fins que algun líder polític les desperta i els transforma en factors polítics. La clau del sistema es troba en la lluita que aquests líders realitzen per a assolir l’adhesió de la ciutadania. En principi, tots tenen la llibertat per a entrar en competència pel lideratge polític. La democràcia implica, llavors, un mètode reconegut pel qual guiar-se en aquesta lluita. No obstant això, els votants no trien als seus líders amb una ment totalment oberta. L’elecció és restringida per un fet de la realitat més que per un postulat de la teoria: l’existència de partits que fa que la competència electoral se centri en les elits dels diferents partits polítics.

Entre les conseqüències que s’obtenen d’aquesta teoria es troba en primer lloc que els únics mitjans de participació oberts al ciutadà serien el sufragi i la lliure discussió de les seves idees. Llavors, com diu Schumpeter la democràcia "significa només que el poble té l’oportunitat d’acceptar o rebutjar els homes que han de governar-li". Per tant, redueix la funció de la ciutadania a aquesta elecció entre les alternatives presentades, elecció que és sempre entre persones i no entre polítiques. La funció primària del vot de l’elector és produir un govern, ja sigui directament o a través d’un cos intermedi, com en el cas dels sistemes parlamentaris, i no, com implica la doctrina "clàssica", garantir que les matèries que han de ser decidides. Aquesta funció inclou naturalment la facultat de poder treure-li el seu recolzament en els moments de presentar-se a la reelecció, els quals es considera com els únics moments de fiscalització efectiva.
La crítica principal que es fa a la teoria elitista rau en el fet que restringeix excessivament la relació entre ciutadans i política a l’àmbit electoral. Pels elitistes la forma de legitimació política essencial ve donada per les eleccions i la selecció de líders. No es considera important el grau de participació dels ciutadans en la presa de decisions. La participació i la igualtat són elements de segon o tercer ordre dintre del seu model democràtic. Entre els autors del corrent se sosté com premissa que la democràcia representativa és l’única possible. El sistema representatiu es transforma així en el cor de la democràcia. La democràcia es concep llavors en termes procedimentals. És vista només com un mètode per a obtenir decisions polítiques que assegura l’eficiència de l’administració i que alhora és sensible en certa mesura a l’opinió pública. El ciutadà posseeix una certa quota de poder polític perquè té el dret de votar en les eleccions periòdiques. Però en cap cas seran ells els promotors de polítiques. Per contra, les elits buscaran anticipar-se a les seves opinions per a elaborar les polítiques públiques, ignorant la importància de moviments socials com a agents de canvi polític i social.

Per una altra banda, la teoria elitista es despreocupa de les actituds d’apatia política, fins i tot s’arriba a afirmar que una excessiva participació podria col·lapsar el sistema democràtic, per tant accepten que un percentatge de la ciutadania no participi políticament.