Sensacions del nou TRIPARTIT

Ja tenim un nou tripartit, encara que per qüestions estratègiques volen que se’ls anomeni "entesa de progrés", per mi sempre seran un tripartit, com el que està governant Barcelona des de fa gairebé 30 anys. Només ressenyar que pel camí s’ha perdut el catalanisme. Ja no són un “govern catalanista de progrés” sinó una “entesa de progrés”.

M’ha sorprès la rapidesa en que aquesta vegada s’ha arribat a l’acord, perquè qualsevol que fullegi una guia sobre la negociació, un dels punts importants que destaca és la paciència. "En un procés negocial, qui té paciència (perquè l’statu quo li resulta menys costós que al seu adversari) està en millor posició que qui té pressa, perquè en ser més petits els seus costos temporals està menys disposat a fer concessions. Al contrari, qui té pressa està en situació de debilitat, ja que està més disposat a fer concessions a canvi d’adquirir rapidesa.".

Sobre aquest tema només volia fer dues reflexions: Si tots tenien presa per tancar el pacte dels nou tripartit les aspiracions de tots tres partits s’hauran rebaixat moltíssim. Per tant, podem preveure que els horitzons nacionals de Catalunya pels propers anys i dècades patiran una davallada que els situaria sota mínims. Però si aquesta no és la qüestió, i s’ha negociat amb paciència, això implica temps. I temps no ha hagut, el que ens porta a pensar que les negociacions van començar quan Pasqual Maragall va fer fora a ERC del govern i va convocar les eleccions.

Si fos aquesta segona hipòtesi la certa, s’explicaria perquè ni Montilla ni Carod en la campanya electoral volien dir si respectarien el guanyador (fet que no tenien cap obligació). Però tampoc es van atrevir a dir com en Saura que apostaven per un nou tripartit, per por de perdre vots (vistos els resultats crec que podria haver estat un desastre electoral monumental tant per ERC com pel PSC).

Llavors per que ens menteixen? El desprestigi dels polítics no és només culpa dels DVD's sinó d’actituds porugues de complir les paraules que es diuen en campanya. Quanta gent d’ERC els va votar pensant en un possible pacte nacional, o electors del PSC pensant en que no tornarien a pactar amb ERC? Ara, Carod no pot justificar aquest nou trencament de l’equidistància, pel menys teniment de CiU a ERC en temps de Jordi Pujol. O perquè la majoria de l’empresariat català, moviments polítics espanyols i mitjans de comunicació apostaven per Mas com a president de Catalunya. Perquè ell ja ha pactat dues vegades amb un partit que es deia catalanista però és espanyol, i la seva formació política "independentista" va donar suport a la investidura del President espanyol.

Aquests arguments ja no colen, Sr. Carod, mentre Catalunya no tingui el seu estat, formant part de l’estat espanyol, la política espanyola sempre condicionarà la política catalana.

Visca Catalunya!... i en aquest cas:

Visca Catalunya lliure ! ! !