Diguem sí, a una justícia més ràpida

El nou Estatut permetrà apropar la justícia als ciutadans i dotar-la de més eficiència

Cal destaca que en matèria de justícia el salt endavant que suposa el nou Estatut és importantíssim, ja que fins al dia d’avui els avenços en aquest àmbit havien estat molt pocs. Un dels punts més destacats que recull el nou Estatut és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es convertirà en la darrera instància judicial de tots els processos iniciats al nostre país, sense perjudici de la competència reservada al Tribunal Suprem per a la unificació de doctrina. Gràcies a aquesta novetat, l’administració de justícia s’aproximarà als ciutadans.

Un dels elements que cal subratllar és que per primera vegada, el nou Estatut fixarà la necessitat que els jutges, els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’administració de justícia hagin d’acreditar un coneixement adequat i suficient de català per exercir la seva funció a Catalunya.

Un altre dels punts importants en matèria de justícia és la previsió estatutària del Consell de Justícia de Catalunya, que passarà a ser l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya, i que per tant, desconcentrarà la tasca del Consell General del Poder Judicial.

Una altra de les novetats és que es preveu que la Generalitat participi en els procediments de nomenament dels magistrats del Tribunal Constitucional, dels membres del Consell General del Poder Judicial i del President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Així mateix, cal destacar que la Generalitat podrà participar en la modificació de la planta judicial i en la creació de seccions i jutjats.

El nou Estatut atribueix a la Generalitat competències molt àmplies en la gestió de l’administració de justícia (recursos humans i materials), cosa que permetrà millorar la qualitat del servei que es presta al ciutadà. Així mateix, el text preveu que la Generalitat pugui crear cossos catalans de personal al servei de l’administració de justícia.

Cal destacar també que l’Estatut del 2006 preveu la competència exclusiva de la Generalitat en Dret Civil, més enllà de l’actual de conservació.

D’altra banda, també es contempla el traspàs de la gestió del Registre Civil, així com l’execució de la normativa de notaries i registres públics.

Finalment, el nou Estatut atribueix a la Generalitat l’execució del règim penitenciari, que inclou la capacitat de dictar disposicions que adaptin la normativa estatal a la realitat de Catalunya.

Més finançament, més serveis, menys impostos

Amb el nou Estatut, i fruit de la nova cistella d’impostos que se cedeix a Catalunya, disposarem de més recursos que despeses.

Si hi ha un aspecte del nou Estatut on clarament podem parlar d’un avenç substancial aquest és el finançament. S’ha de destacar que es tracta d’un model nou, i no una simple millora del model vigent, perquè aquest no estarà supeditat a la LOFCA, es tracta d’un pacte bilateral entre l’Estat i la Generalitat, i combina solidaritat i sobirania financera.

La majoria dels estudis destaquen que gràcies al nou finançament, Catalunya disposarà de més recursos que en l’actualitat. Gràcies a aquetes recursos es podran fer més polítiques socials, dotar el país d’unes millors infraestructures, etc.

En concret, disposarem de més recursos dels que gastem a través del Pressupost de la
Generalitat, és a dir, tindrem suficiència financera. Com s’aconsegueix això? Gràcies a la nova cistella d’impostos que tindrà cedida la Generalitat: IRPF (del 33% passarem a tenir el 50%), IVA (del 35% passarem al 50%), impostos especials (del 40% passarem al 58%). En total, aquesta cessió d’impostos representarà el 51% de tots els impostos que paguem els catalans i les empreses catalanes.

A part, cal destacar que durant un període de set anys, les inversions estatals en infraestructures seran equivalents al PIB català (18,5% del de l’Estat), una xifra a la qual mai no s’ha arribat de manera efectiva. En el cas que l’Estat no executiu aquestes inversions, els diners es podran destinar al rescat de peatges.

Un dels punts rellevants del nou model és el seu caràcter bilateral. D’aquesta manera, serà la Comissió Mixta Estat-Generalitat l’encarregada de desenvolupar els aspectes que recull el capítol de finançament de l’Estatut. Així, per exemple aquesta Comissió serà la que determinarà la contribució a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament, o bé la que revisarà cada cinc anys els percentatges dels impostos cedits.

Així mateix, es posa límits a la solidaritat. S’estableix el principi d’ordinalitat, que suposa que Catalunya mantindrà sempre el lloc que ocupi en el rànquing de PIB per càpita de comunitats autònomes, quan després de la redistribució de recursos a nivell espanyol, s’estableixi el rànquing de renda disponible per càpita de comunitats. A més, per primer cop, es fixa un caràcter finalista als fons de suficiència que reben les comunitats amb menys recursos. Els diners que s’aportin en concepte de solidaritat només es podran destinar a serveis bàsics (educació, sanitat i serveis socials), tot garantint que aquests serveis prestats per les comunitats autònomes puguin assolir nivells similars a tot l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.

Igualment, cal destacar que la Generalitat tindrà capacitat normativa sobre els tributs propis, els tributs estatals cedits totalment, i sobre els tributs estatals cedits parcialment.

Amb el nou Estatut es crearà l’Agència Tributària de Catalunya. En un principi, s’encarregarà dels tributs propis de la Generalitat, i dels cedits per l’Estat totalment. A més, en el termini de dos anys, es crearà un consorci paritari Generalitat-Estat que s’encarregarà dels impostos estatals cedits parcialment, i que podrà esdevenir l’única administració tributària a Catalunya.

Per últim, cal tenir present que el finançament es podrà millorar en el futur sense
necessitat de reformar l’Estatut. D’aquesta manera, el model que ara es recull no representarà una hipoteca, sinó que és un punt de partida.

1979 o futur?

El 18 de juny haurem d’escollir entre un nou Estatut que suposa un avenç i un Estatut que s’ha quedat petit i antiquat

L’Estatut que el proper 18 de juny hauran de ratificar els catalans suposa un avenç respecte l’Estatut de l’any 1979. I ho és en molts àmbits. El nou Estatut millora el reconeixement nacional i lingüístic del nostre país i dels catalans, millora el reconeixement institucional de Catalunya, millora l’àmbit competencial de la Generalitat, i finalment, millora el finançament del nostre país, cosa que revertirà en més benestar per a la gent.

L’Estatut del 1979 ha estat molt útil durant més de 25 anys, però en aquests moments s’ha convertit en una eina antiga i mancada d’ambició. Hi ha aspectes que no s’hi recullen perquè a finals dels anys 70 no eren realitats, com, per exemple la immigració o les noves tecnologies, però sobretot és una eina que ja no respon a les expectatives nacionals dels catalans i catalanes. Dir no, per tant, suposa rebutjar una millor eina al servei de Catalunya i quedar-se amb el mateix que teníem el 1979.

Davant de la disjuntiva que plantegen alguns entre el tot o res, i davant de la idea d’uns altres, que defensen que ens quedem tal i com estem, alerto que l’única via per avançar, l’única via possible, en aquest sentit, és aprovar el nou Estatut, perquè representa un pas important en el camí de la reconstrucció nacional del nostre país. És evident que el nou Estatut no és el pas definitiu, ni el darrer que haurem de fer, però sí que ens posa en la via adequada i ens permet assolir una major quota d’autogovern. En aquest sentit, queda clar que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, per a molts catalans, serà l’objectiu per als propers anys. Per contra, votar no representa una aturada en sec d’aquestes expectatives de reconstrucció nacional durant un temps indeterminat.

Dir sí al nou Estatut suposa també dir sí a una manera de fer política. Una fórmula basada
en el pragmatisme, sense que això representi una renúncia a l’ambició. Aquesta manera de fer del nacionalisme català té com a objectiu fonamental resoldre els problemes i les necessitats que té plantejades el país, tot i que com és obvi, no es pot fer d’un sol cop. Ans el contrari, hi ha d’altres que es mouen en el populisme. La seva estratègia passa per les reclamacions maximalistes, del tot o res, amb el lògic risc de quedar-se finalment sense res. Són aquelles
forces que consideren, en definitiva, que quan pitjor vagin les coses, millor.

Cal advertir que el 18 de juny no s’acaba un procés, sinó tot el contrari. A partir del 19 de juny, i sempre i quan els catalans hagin ratificat l’Estatut, s’iniciarà un procés reivindicatiu perquè el text no es converteixi en paper mullat en mans de l’Estat, i perquè, en definitiva, es pugui aplicar tot allò que s’hi recull. Per aquest motiu, queda clar que cal un sí rotund el 18 juny.

Catalunya ha de dir ben clar que accepta aquest Estatut i que vol que sigui plenament realitat.