CONFIDENCIAL CAT

Voldria fer una reflexió sobre la notícia que he sentit avui del documental "Confidencial.Cat" que d’entrada em sembla molt bo recordar als ciutadans com ha transcorregut aquesta legislatura però té alguns riscos.

En tota l’estratègia hi ha un risc, perquè el comportament estratègic implica que qui adopta una decisió ha de tenir anticipadament en compte els incentius i les reaccions futures de l’altre, a fi d’avaluar quina serà la millor elecció actual. Oblidar-se de la interdependència, no tenir en compte els incentius i les accions de l’altre –quan l’altre no és només un partit sinó tres– es pot trobar l’origen dels fracassos estratègics més grans.

Com existeix aquest risc crec que la direcció de campanya ho haurà tingut en compte. Tot i així recordo una cita d’Schelling (1980) que diu: "No existeix la millor estratègia si no és en relació amb la que està fent servir o farà servir el nostre adversari". En altres paraules, en les situacions d’interdependència estratègica, el que serà el nostre millor curs d’acció depèn del que l’altre faci al seu torn.

Caldrà esperar la reacció del PSC-PSOE, davant aquesta bona però arriscada iniciativa del documental perquè són els qui tenen la maquinària més potent i poderosa, encara que Convergencia i Unió també la té. I podria passar que les dues locomotores anessin per la mateixa via i xoquessin a gran velocitat de front.

Recordem que tant en el futbol, com en els escacs, com en qualsevol altra activitat interdependent, a cada decisió d’un respon una reacció de l’altre. És molt fàcil dir després de perdre el partit (o després de perdre estrepitosament les eleccions) que el que calia haver fet per guanyar era una altra cosa.

Tot i així, hi ha un aspecte important que tranquil·litza, en el comportament estratègic no s’ha d’oblidar que si es canvia el curs de les accions, els altres també canvien el curs de les seves respostes i les hauria adaptat immediatament al nou pla d’actuació, perquè l’altre està constantment avaluant els moviments del contrari per trobar en cada cas quina és la seva millor resposta a les decisions en funció dels seus propis interessos.

La campanya es calenta, i quan bull l’olla millor brou tindrem!

Artur Mas, el meu President!

Mirant els programes dels principals partits polítics, només hi ha un que a part de parlar de propostes sectorials ens parla de valors. Un valors que darrerament sembla que la anomenada “classe política” hagi abandonat, per aquesta raó m’agrada molt veure com Convergència i Unió, no només té proprostes sinó que té valors. Perque els valors són els que impulsen a tenir un projecte a llarg termini. Poc partits com CiU tenen un projecte clar de país.

Pels qui estimem Catalunya i la seva gent, la nostra prioritat màxima és el país i, per tant, la llibertat i el benestar de tots els catalans i catalanes. Per això busquem l’eficàcia per retornar el prestigi de les nostres institucions d’autogovern.

Ara hi ha molts que s’autodefineixen catalanistes, per referir-se a regionalistes catalans. Crec que no hi ha cap partit com CiU que el seu eix principal sigui la catalanitat, deixant de banda les ideologies de dretes i esquerres. Convergència és la casa comuna del catalanisme que treballa per la consolidació de la personalitat nacional de Catalunya, per la seva consciència col·lectiva i pel progrés i el servei als seus ciutadans.

El servei als ciutadans ens fa reflexionar sobre la dignitat de la persona i la confiança amb la gent. El candidat, Artur Mas, confia en la capacitat de la societat catalana per organitzar-se ella mateixa i per tant, en la societat civil. Creu que el respecte a la dignitat de les persones és també el respecte a la seva llibertat i a la seva capacitat d’iniciativa.

Com en Mas, jo crec que la llibertat individual és el fonament primer de la democràcia. Les persones lliures han de poder decidir. Evidentment, amb el seu vot. Però també en àmbits de forta presència del sector públic com l’ensenyament o la sanitat.

Convergència i Unió, sempre han defensat els drets i deures dels ciutadans, creu en una societat de persones responsables, que garanteixi els mateixos drets bàsics per a tothom, però que sigui capaç d’exigir també a tothom els deures elementals de convivència. Però perquè existeixi una bona convivència de tots els catalans i catalanes ha d’existir justícia social i equitat, per tant s’ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans. I l’administració s’ha de fonamentar en principis d’equitat i de solidaritat, per combatre la desigualtat i evitar la marginació.

Un valor important que defensa CiU i que crec fermament amb ell és la cultura de l’esforç, perquè la societat –no només l’administració- ha de donar valor a l’esforç personal, al desig de superació i a la capacitat emprenedora. El progrés de Catalunya i la seva capacitat d’integració en els últims segles neix de l’esperit del treball i l’esforç.

Per una altra banda, mentre uns estant instal·lats en la cultura del no, molta gent estem per la Cultura del sí. Artur Mas des de la darrera campanya ha intentat que el positivisme guanyi al pessimisme. La política i la vida social demanen actituds constructives i capacitat de pensar en el bé comú, per damunt d’interessos individuals i sectorials. Per aquesta raó cal arraconar la cultura del no sistemàtic i la cultura de la confrontació.

Canviant de tema, la Conselleria de Benestar i Família, és va crear en la última legislatura de CiU, i molt particularment per desig directe d’Artur Mas, perquè la família és cabdal en l’organització de la societat, perquè és la primera “cèl·lula” fonamental per a la consistència social. El concepte de família ha canviat molt en aquestes darreres dècades, però qualsevol tipus de família ha de ser prioritària per tenir fills. El futur de la nostra societat passa per tenir una taxa de natalitat sostenible. Les polítiques de família són essencials per a l’estat del benestar i com a aposta de progrés.

En una societat del benestar com la catalana no podem acceptar l’existència de persones excloses. Cap sector social i cap persona han de quedar al marge dels serveis i els recursos bàsics, per la qual cosa s’han d’aplicar polítiques actives per a la inclusió i la integració dels sectors menys afavorits. Però paral·lelament a l’inclusió social ha d’existir l’ascensor social. Una part de l’èxit social i econòmic de la Catalunya contemporània neix del bon funcionament de l’anomenat ascensor social: una societat permeable on cadascú pot progressar a partir dels seus mèrits i del seu esforç, permetent, des de les institucions que l’entorn ho faci possible.

Des de la recuperació de la Generalitat tots els govern han treballat per la cohesió social i convivència, perquè els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, conformen un sol poble. La convivència i la cohesió social són béns essencials per a les societats, i més la nostre que ha rebut i rep constantment onades migratòries. Per tant l’objectiu del catalanisme és que es construeixin en el marc de la pròpia identitat i amb uns llaços de pertinença forts una Catalunya que ofereixi moltes oportunitats, però també que rebi compromís.

En aquesta darrera legislatura, Catalunya no només ha perdut prestigi a l’estat espanyol, sinó també a Europa. Per tant, s’ha de treballar perquè Catalunya tingui el seu lloc en el món, ha d’ocupar un lloc propi, com a país i nació, com a economia i com a cultura, en un món globalitzat. Quan els proteccionismes ja són impossibles, això demana tenir una visió universal, ser capaços de competir i definir el nostre propi paper, esdevenir un referent per situar-nos entre els millors. Catalunya ha de tornar a ser referent pel seu progrés econòmic i pel seu progrés social. Voll un país amb ambició, que valori l’excel·lència i la creativitat, i que incentivi les vocacions emprenedores i de recerca.

Però tornar a situar Catalunya al món no hem d’oblidar l’equilibri territorial intern. El bon govern ha de garantir a tots els ciutadans del país un accés igualitari als béns i serveis, i això exigeix un país territorialment equilibrat i un govern que pensi en tot el territori. Exigeix també que les actuacions a favor del progrés econòmic siguin compatibles amb el respecte al medi ambient.

Aquests darrers tres anys Catalunya ha anat a la deriva com un barco sense capità. Des de la Presidencia de la Generalitat no ha hagut lideratge, fins i tot en cert moments ha hagut de ser el cap de l’opocició, Artur Mas, el que liderés projectes tant importants com l’Estatut. Els governs i les administracions han d’evitar la frivolitat i el populisme a l’hora de prendre les grans decisions sobre el futur col·lectiu. Els governs no tan sols gestionen, sinó que també lideren i ho han de fer amb serenitat, però sense por ni superficialitat. Per aquesta raó hem de demanar un bon govern, perquè ha de gestionar bé i resoldre les necessitats immediates dels ciutadans, però també ha de transmetre un projecte de país i ha de generar il·lusió, fonamentant-ho en la confiança en les pròpies forces i l’autoestima. Un bon govern treballa per la dignitat i el prestigi de les institucions, tant de cara als propis ciutadans com als de fora.

L’únic capaç de liderar tot aquest projecte per a Catalunya és Artur Mas, i Convergència i Unió.

Per Catalunya, per la seva gent! Artur Mas, el meu President!

La teoria participativa i la elistista en la participació política

Abans de parlar de la "teoria participativa" i de la “teoria elitista” de la participació política en democràcia, cal parar atenció a què significa, per a la democràcia, la paraula participació.

Per a Giovanni Sartori, autor del corrent elitista, la participació significa, en el seu sentit estricte, "prendre part en persona". Això implica un prendre part de forma voluntària i activada pel propi subjecte. D’altra banda, el cientista polític anglès J. Roland Pennock va definir la democràcia participativa com: "l’ús de la democràcia directa en diverses formes i nivells".

La democràcia directa consisteix, bàsicament, que l’adopció de les principals decisions de la comunitat les prenguin els individus. Per tant, podem dir que la democràcia participativa consisteix que siguin els propis ciutadans els quals adoptin les decisions, sense abastar necessàriament la totalitat dels processos de decisió, però en tot cas una proporció important d’elles. La teoria participativa de la democràcia, encara que es pot trobar els seus orígens en els primers teòrics d’aquesta, no va ser desenvolupada fins a la segona meitat del segle XX, cronològicament després de la formulació de la teoria elitista. Tot i així, aquesta no va ser una resposta conscient dels estudiosos de la democràcia a la teoria elitista. De fet, la democràcia participativa va sorgir més com un moviment que volia recuperar l’essència de la democràcia de la Grècia clàssica que no pas com a contrapunt de la teoria elitista.

Entre els autors el pensament dels quals va servir per a configurar aquesta tendència figuren, entre d’altres, Jean-Jacques Rousseau, James Stuart Mill i Alexis de Tocqueville. Entre els més destacats dels teòrics moderns, podem trobar a Carole Pateman i C. B. Macpherson.

En definitiva, els participacionistes defensen que si la finalitat del govern democràtic és assolir la participació de tots els ciutadans en el procés electoral per a garantir els seus drets, no hauria de sorprendre que el sistema representatiu es convertís en centre i motiu de la democràcia. La representació és un instrument, necessari i efectiu en determinats àmbits, però no és la finalitat última de la democràcia. Pateman diu: "Perquè existeixi una política democràtica és necessari que existeixi una societat participativa, és a dir, una societat que tot el sistema polític hagi estat democratitzat i en el qual la socialització pugui realitzar-se a través de la participació".

La principal crítica a la teoria participativa recau en el fet que aquesta no especifica com posar en marxa mecanismes participatius extensius i intensius factibles. Els exemples pràctics d’aquesta teoria es donen en poblacions o col·lectius reduïts, com per exemple la participació de la ciutadania per a la elaboració d’uns pressupostos municipals. Però aquesta teoria no té resposta per a la implementació de mecanismes i programes de participació a gran escala, com podria ser, per exemple, a tot un estat com l’espanyol.

Altres crítiques, se centren amb el fet que per obtenir bons resultats amb una democràcia participativa implica una ciutadania interessada i activa, perquè si no és així les decisions que afecta a tota la col·lectivitat seria presa per uns quans. Els més preparats, com diu la teoria elitista? No. Els més interessats i aquesta població intensament participant pot ser no representativa del conjunt. A més, pot donar lloc a decisions ineficaces, incoherents i contradictòries. Perquè l’interès d’un ciutadà pot ser antagònic a un altre. O simplement són interessos tant particulars que no beneficiaria a tota la comunitat.

La posició contrària a la teoria participativa sosté que el rol de la participació popular en la democràcia s’ha de limitar a ser només un mitjà per a la generació dels líders i en tot cas de control, però no de gestió directa dels assumptes. Aquests autors conformen la teoria elitista de la democràcia.

Davant l’amenaça que va representar l’aparició del totalitarisme sorgeix la necessitat d’assegurar l’estabilitat dels sistemes polítics i de revisar la teoria democràtica acceptada en el que pogués ser perillós per a aquesta estabilitat. Estem així davant les motivacions que van donar origen a la teoria elitista. El model democràtic ha estat plantejat pels autors que conformen aquest corrent com un sistema estrictament polític. Aquest consistiria només en el conjunt de regles en virtut de les quals el poder és conferit i exercit. Es tractaria així d’un mètode sense contingut i sense finalitats.

El més destacat exponent d’aquesta corrent del pensament polític, Joseph A. Schumpeter, va ser el primer en declarar la necessitat de revisar la teoria clàssica de la democràcia. Per ell aquesta necessitat sorgiria perquè la considerava poc objectiva i no responia a la realitat dels fets del procés democràtic. Les seves idees van servir de referència a una sèrie d’autors, entre els més destacats trobem Robert Dahl, Huntington i Giovanni Sartori.

Per a Schumpeter, el punt d’inici de tot el seu raonament és que la teoria democràtica és simplement un mètode. Afirma que la democràcia és una teoria neutra que no està associada amb cap ideal o finalitat particular. "És aquell sistema institucional per a arribar a les decisions polítiques, en el qual els individus adquireixen el poder de decidir per mitjà d’una lluita de competència pel vot del poble". Defensa aquesta idea dient que ens dóna un criteri raonablement eficient, pel qual distingir els governs democràtics dels quals no ho són. En aquesta definició es posa l’èmfasi en un procediment la presència del qual és, en la majoria dels casos, fàcil de distingir i que ens permet comprovar si existeix o no en la realitat. La democràcia adquireix així un caràcter funcional, mai constituint una fi en si mateixa. Aquest postulat va fer canviar el valor del que s’entenia per democràcia.

Els elitistes proposen que els grups humans actuen gairebé exclusivament per l’acceptació d’un lideratge. Aquesta teoria no nega el fet que existeixin grups amb una voluntat determinada, però aquests per regla general no actuen directament sinó que romanen latents fins que algun líder polític les desperta i els transforma en factors polítics. La clau del sistema es troba en la lluita que aquests líders realitzen per a assolir l’adhesió de la ciutadania. En principi, tots tenen la llibertat per a entrar en competència pel lideratge polític. La democràcia implica, llavors, un mètode reconegut pel qual guiar-se en aquesta lluita. No obstant això, els votants no trien als seus líders amb una ment totalment oberta. L’elecció és restringida per un fet de la realitat més que per un postulat de la teoria: l’existència de partits que fa que la competència electoral se centri en les elits dels diferents partits polítics.

Entre les conseqüències que s’obtenen d’aquesta teoria es troba en primer lloc que els únics mitjans de participació oberts al ciutadà serien el sufragi i la lliure discussió de les seves idees. Llavors, com diu Schumpeter la democràcia "significa només que el poble té l’oportunitat d’acceptar o rebutjar els homes que han de governar-li". Per tant, redueix la funció de la ciutadania a aquesta elecció entre les alternatives presentades, elecció que és sempre entre persones i no entre polítiques. La funció primària del vot de l’elector és produir un govern, ja sigui directament o a través d’un cos intermedi, com en el cas dels sistemes parlamentaris, i no, com implica la doctrina "clàssica", garantir que les matèries que han de ser decidides. Aquesta funció inclou naturalment la facultat de poder treure-li el seu recolzament en els moments de presentar-se a la reelecció, els quals es considera com els únics moments de fiscalització efectiva.
La crítica principal que es fa a la teoria elitista rau en el fet que restringeix excessivament la relació entre ciutadans i política a l’àmbit electoral. Pels elitistes la forma de legitimació política essencial ve donada per les eleccions i la selecció de líders. No es considera important el grau de participació dels ciutadans en la presa de decisions. La participació i la igualtat són elements de segon o tercer ordre dintre del seu model democràtic. Entre els autors del corrent se sosté com premissa que la democràcia representativa és l’única possible. El sistema representatiu es transforma així en el cor de la democràcia. La democràcia es concep llavors en termes procedimentals. És vista només com un mètode per a obtenir decisions polítiques que assegura l’eficiència de l’administració i que alhora és sensible en certa mesura a l’opinió pública. El ciutadà posseeix una certa quota de poder polític perquè té el dret de votar en les eleccions periòdiques. Però en cap cas seran ells els promotors de polítiques. Per contra, les elits buscaran anticipar-se a les seves opinions per a elaborar les polítiques públiques, ignorant la importància de moviments socials com a agents de canvi polític i social.

Per una altra banda, la teoria elitista es despreocupa de les actituds d’apatia política, fins i tot s’arriba a afirmar que una excessiva participació podria col·lapsar el sistema democràtic, per tant accepten que un percentatge de la ciutadania no participi políticament.