El PSOE vol disminuir l’espai radiofònic i televisiu en català, i el tripartit no fa res per impedir-ho

Hi ha qui reclama que si no es garanteix la continuïtat de TVE Catalunya i de Ràdio 4 es traspassin a la CCRTV.

El govern del PSOE no està demostrant la seva amistat amb Catalunya tal i com ens volen vendre els socialistes catalans. La cessió del castell de Montjuïc, la més recent, amb una sèrie de condicions inacceptables, i ara amb la voluntat de tancar Ràdio 4 i suprimir tots els espais en català de TVE Catalunya, excepte un informatiu de 30 minuts diaris.

Un sobiranista com jo, i defensor de la identitat catalana considera molt negatiu que Zapatero vulgui debilitar l’espai radiofònic i televisiu en català carregant-se una emissora i eliminant tots els programes en català que es fan a Sant Cugat. Això demostra que el PSOE, per molts gestos que faci, tampoc no té una concepció plural de l’Estat i recorda certes actituds d’aquell que parlava català en la intimitat, amb el conseqüent menyspreu per les altres llengües que no siguin el castellà.

El que sembla evident que el govern del PSOE no consulta res de res al govern tripartit, ni al President de la Generalitat, cosa del tot incomprensible tenint en compte que tots són del mateix partit. Ho hem vist amb el Castell de Montjuïc i ho veiem amb la voluntat de tancament de Ràdio 4 i TVE Sant Cugat. Arribats fins aquí, ens hem de preguntar, quin poder d’influència té el tripartit, i en concret Maragall i el PSC-PSOE, sobre el govern Zapatero?

Per un altre banda, CiU està reclamant al Govern català que faci alguna cosa per evitar que RTVE elimini els espais de comunicació en català. En tot cas, si el tripartit no és capaç d’intervenir, CiU hauria d’impulsar les iniciatives pertinents per tal que es traspassin tots els espais, professionals i mitjans de Ràdio 4 i TVE Catalunya a la CCRTV, la qual cosa comportaria necessàriament una reestructuració per omplir el forat deixat.

Hem de recordar a la directora general de RTVE, i a Rodríguez Zapatero que els mitjans de comunicació públics no només s’han de guiar pels criteris de rendibilitat econòmica, sinó que han de transmetre una sèrie de valors, entre els quals, el foment de la pluralitat lingüística.

Molts som el que denunciem que si en aquests moments Ràdio 4 té només 6.000 oients és per culpa de la deixadesa i la incompetència dels diferents responsables de RTVE i, en concret, de RNE, que han anat permetent que una emissora que durant els primers anys de la democràcia va ser capdavantera, ara estigui en una situació tan complicada. Per tant, el problema és que mai s’ha dissenyat un projecte radiofònic específic per a Ràdio 4, que encaixi en el mercat de mitjans català.

No ens hem d’oblidar que per a molta gent Ràdio 4 té una significació especial, i en general per a la història del nostre país, ja que va ser la primera ràdio en català que va emetre després del franquisme. Aquest motiu sentimental, es prou important per reclamar que no es tanqui l’emissora, i que es reconsiderin totes les solucions per tal que la seva trajectòria no quedi interrompuda, com per exemple el traspàs a altres ràdios públiques.

Igual que Radio 4, cal destacar la importància del manteniment d’una programació específica de TVE en català, feta des de Sant Cugat, i per tant, diferenciada de la que s’emet des de Madrid. Cal tenir en compte que l’oferta televisiva en català és molt inferior a la que s’ofereix en llengua castellana, i per tant, la supressió de la desconnexió en català de TVE només faria que incrementar la situació d’inferioritat de la llengua catalana a la televisió.

Cal lamentar la manca de consideració del govern Zapatero per Catalunya i la seva manca de voluntat per fomentar que a l’Estat hi convisquin les diferents llengües en igualtat de condicions. Algú hauria d’advertir que si el tripartit no és capaç de capgirar la decisió del govern “amic” de tancar Ràdio 4 i eliminar els programes de TVE en català, s’hauria de reclamar el seus
traspassos a la CCRTV, perquè es trobi una solució pensant en l’espai radiofònic i televisiu català, i no en els interessos de Madrid.

Els atacs del PP a l'Estatut evidencien que el text acordat és un salt endavant per Catalunya.

Amb l’inici de la Comissió Constitucional, tothom ha pogut seguir la seqüència pública del debat de continguts, i s’està constatant els guanys que suposarà pel nostre país.

El Partit Popular ha tingut una actitud d’atac frontal contra l’Estatut des del primer dia. Malgrat això, ara que comença la Comissió Constitucional, el PP aprofita per intensificar les crítiques i pretén qüestionar al màxim detall possible cadascuna de les millores del nou Estatut.

Hom no pot nega que l’Estatut acordat no és el mateix que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre del 2005, però la realitat és que mentre, a Catalunya, hi ha qui només es lamenta i vol destacar aquells aspectes que no s’ha aconseguit, des de Madrid, el PP, juntament amb el seu aparell mediàtic, es dedica a destacar el llarg llistat d’avenços que aconseguirà Catalunya si s’aprova l’actual text estatutari. Uns guanys a favor del nostre autogovern, però que pels sectors més anticatalanistes, suposen un greu error i el trencament d’Espanya.

Cal destacar que el fet que la Comissió Constitucional sigui pública, permetrà que els catalans a través dels nostres representants polítics puguin seguir la seqüència pública del debat dels continguts, i constatar els guanys aconseguits. I en definitiva, permetrà comprovar que el nou Estatut acordat entre Mas i Zapatero, sobre la base del text aprovat pel Parlament de Catalunya, suposa un salt endavant per al nostre país.

Els catalans hauríem de preguntar com ERC pot seguir al bàndol del no amb el PP i del nou partit de Boadella, criticant l’Estatut acordat i afirmant que és millor quedar-se amb l’Estatut de l’any 1979, si al mateix temps, els populars estan dedicant una bateria de crítiques ferotges per mirar de deslegitimar el text. Aquest fet suposa un argument més que demostra que les crítiques d’Esquerra a l’Estatut s’han originat per un atac de gelosia, després de veure com Zapatero els deixava al marge i decidia arribar als acords bàsics de l’Estatut amb Convergència i Unió.

Tothom qui es miri el nou Estatut amb un mínim d’objectivitat podrà comprovar les millores que s’hi recullen. Així mateix, veient les crítiques ferotges que està dedicant el PP al nou Estatut, i que ara s’incrementen en la Comissió Constitucional, volen intentar fer creure que el nou Estatut no suposa un salt endavant molt important en el nostre autogovern és voler amagar la realitat.

Els catalans hem de reclamar que al govern espanyol que retorni a Barcelona sense cap condició

Els catalans hem de reclamar que al govern espanyol deixi de considerar el castell de Montjuïc com un trofeu de guerra i que es retorni a Barcelona sense cap condició.

Aquests dies estem assistint a un lamentable numeret espanyolista ranci que està fent el PSOE amb el castell de Montjuïc. Ja fa gairebé dos anys que Rodríguez Zapatero va prometre en un míting al Palau Sant Jordi que retornaria aquest edifici a la ciutat de Barcelona. El govern espanyol preveu la devolució del castell a través d’una llei, que a instàncies del ministre Bono, pretén condicionar el retorn a una sèrie de requisits, com la possibilitat de veto per part del Ministeri de Defensa a les decisions que prengui l’Ajuntament de Barcelona, el manteniment d’un destacament militar i d’unes antenes de ràdio pertanyents a l’exèrcit, així com també que hi onegi la bandera espanyola.

S’hauria de denunciar que el president del govern espanyol actual està incomplint dues promeses que havia fet al poble de Catalunya. La primera i més important per la dimensió sociopolítica va ser que malgrat haver anunciat que quan fos president aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, i que és evident que no es complirà, i el segon menys important però amb una càrrega simbòlica molt elevada es el cas del castell de Montjuïc. D’aquesta manera, els catalans hauríem de demanar al president del govern espanyol que deixi de fer promeses als ciutadans de Catalunya si després no té intenció de complir-les. A més, cal lamentar que Zapatero ha jugat amb qüestions tan simbòliques com és l’Estatut o el castell de Montjuïc per aconseguir un grapat de vots.

Seguint amb el tema de la cessió del castell podem considera que el govern de Rodríguez Zapatero, i sobretot el seu ministre José Bono, estan tenint una actitud molt lamentable. Que constata que tant el PP com el PSOE, en les qüestions simbòliques i identitàries, a l’hora de defensar la seva espanyolitat i el seu patriotisme, actuen de la mateixa manera. On són els que deien que defensaven una altre manera d’entendre l’estat espanyol? Amb l’actitud que PSOE està abordant el retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona recorda com aquelles metròpolis atorgaven alguna concessió a una de les seves colònies com a gest de compassió, però alhora de menyspreu. En definitiva, el govern espanyol no deixa de considerar Montjuïc com un trofeu de guerra que cal conservar, encara que sigui parcialment.

El passat primer de març amb una Proposició de Llei de Convergència i Unió que proposava el retorn del castell de Montjuïc sense cap mena de condició i recolzada per ERC i Esquerra Verda, els diputats del PSC-PSOE al Congrés van votar en contra d’aquesta Proposició, fet que els catalans ja no ens pot sorprendre perquè ja estem acostumats que el diputats socialistes catalans defensen una cosa a Catalunya i la votant en contra a Madrid. Tot i que els socialistes catalans pretenguin fer creure que són un partit autònom i federat al PSOE, es constata en els fets i en cada votació a les Corts espanyoles que PSC i PSOE són la mateixa força política, i per tant, van a la una, encara que això suposi anar en contra dels interessos de Catalunya.

Per concloure, crec que els catalans hem d’exigir el retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona sense cap condició, tot el contrari del que pretén el govern de Zapatero. Així mateix, cal lamentar la nul·la capacitat d’influència del tripartit i de Joan Clos sobre el govern “amic” de Madrid. I això, cal afegir-hi que els diputats del PSC-PSOE al Congrés van votar en contra de la devolució sense condicions, malgrat que a Catalunya ho hagin defensat.