El 128

La Generalitat de Catalunya és una de les institucions més antigues d’Europa. Han passat comptes, reis, virreis, governadors, botiflers, dictadors, etc. tots aquests s'han quedat enrera però la Generalitat s’ha mantingut i s’ha consagrat com la més gran institució de Catalunya.

Podriem recordar des de Berenguer de Cruïlles (1359-1362), Romeu Sescomes (1363-1364), Ramon Gener (1364-1365), Bernat Valles (1365-1367), Romeu Sescomes (1375-1376), Joan I d'Empuries (1376), Guillem de Guimerà i d'Abella (1376-1377), Galceran de Besora i de Cartellà (1377-1378), Ramon Gener (1379-1380), Felip d'Anglesola (1380), Pere de Santamanç (1381-1383), Arnau Descolomer (1384-1389), Miquel de Santjoan (1389-1396), Alfons de Tous (1396-1413), Marc de Vilalba (1413-1416), Andreu Bertran (1416-1419), Joan Desgarrigues (1419-1422), Dalmau de Cartellà i Despou (1422-1425), Felip de Malla (1425-1428), Domènec Ram (1428-1431), Marc de Vilalba (1431-1434), Pere de Palou (1434-1437), Pere de Darnius (1437-1440), Antoni d'Avinyo i de Moles (1440-1443), Jaume de Cardona i de Gandia (1443-1446), Pedro Ximénez de Urrea (1446-1449), Bertran Samasó (1449-1452), Bernat Guillem Samasó (1452-1455), Nicolau Pujades (1455-1458), Antoni Pere Ferrer (1458-1461), Manuel de Montsuar i Mateu (1461-1464), Francesc Colom (1464-1467), Ponç Andreu de Vilar (1467-1470), Miquel Samsó (1470-1473), Joan Maurici de Ribes (1473-1476), Miquel Delgado (1476-1478), Pere Joan Llobera (1478-1479), Berenguer de Sos (1479-1482), Pere de Cardona (1482-1485), Ponç Andreu de Vilar (1485-1488), Juan Payo Coello (1488-1491), Joan de Peralta (1491-1494), Pere de Terrades (1494), Francí Vicenç (1494-1497), Pedro de Mendoza (1497-1500), Alfons d'Aragó (1500-1503), Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls (1503-1504), Gonzalo Fernandez de Heredia (1504-1506), Lluís Desplà i d'Oms (1506-1509), Jordi Sanç (1509-1512), Joan d'Aragó Castellà d'Amposta (1512-1514), Jaume Fiella (1514-1515), Esteve de Garret (1515-1518), Bernat de Corbera (1518-1521), Joan Margarit i de Requesens (1521-1524), Lluís de Cardona i Enriquez (1524-1527), Francesc de Solsona (1527-1530), Francesc Oliver i de Botiller (1530-1533), Dionís de Carcassona (1533-1536), Joan Pasqual (1536-1539), Jeroni de Requesens i Roís de Liori (1539-1542), Miquel Puig (1542-1545), Jaume Caçador (1545-1548), Miquel d'Oms i de Sentmenat (1548-1551), Onofre de Copons i de Vilafranca (1551-1552), Miquel de Ferrer i de Marimon (1552), Joan de Tormo (1552-1553), Miquel de Tormo (1553-1554), Francesc Jeroni Benet i Franc (1554-1557), Pere Àngel Ferrer i Despuig (1557-1559), Ferran de Lloaces i Peres (1559-1560), Miquel d'Oms i de Sentmenat (1560-1563), Onofre Gomis (1563-1566), Francesc Giginta (1566-1569), Benet de Tocco (1569-1572), Jaume Cerveró (1572-1575), Pere Oliver de Boteller i de Riquer (1575-1578), Benet de Tocco (1578-1581), Rafael d'Oms i Llull (1581-1584), Jaume Beuló (1584), Pere Oliver de Boteller i de Riquer (1584-1587), Martí Joan de Calders (1587), Francesc Oliver de Boteller (1587-1588), Jaume Caçador i Claret (1590-1593), Miquel d'Agullana i de MIquel (1593-1596), Francesc Oliver de Boteller (1596-1598), Francesc Oliveres (1598-1599), Jaume Cordelles i Oms (1599-1602), Bernat de Cardona i Queralt (1602-1605), Pere Pau Caçador i d'Aguilar-Dusai (1605-1608), Onofre d'Alentorn i de Botella (1608-1611), Francesc de Senjust i de Castre (1611-1614), Ramon d'Olmera i Alemany (1614-1616), Miquel d'Aimeric (1616-1617), Lluís de Tena (1617-1620), Benet Fontanella (1620-1623), Pere de Magarola i Fontanet (1623-1626), Francesc Morillo (1626-1629), Pere Antoni Serra (1629-1631), Esteve Salacruz (1632), Garcia Gil de Manrique i Maldonado (1632-1635), Miquel d'Alentorn i de Salbà (1635-1638), Pau Claris i Casademunt (1638-1641), Josep Soler (1641), Bernat de Cardona i de Raset (1641-1644), Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç (1644-1647), Andreu Pont (1647-1650), Pau del Rosso (1650-1654), Francesc Pijoan (1654-1656), Joan Jeroni Besora (1656-1659), Pau d'Ager i d'Orcau (1659-1662), Jaume de Copons i de Tamarit (1662-1665), Josep de Magarola i de Grau (1665-1668), Joan Pagès i Vallgornera (1668-1671), Josep de Camporrells i de Sabater (1671-1674), Esteve Mercadal i Dou (1674-1677), Alfonso de Sotomayor (1677-1680), Josep Sastre i Prats (1680-1683), Baltasar de Muntaner i de Sacosta (1683-1686), Antoni de Saiol (1686-1689), Benet Ignasi de Salazar (1689-1692), Antoni de Planella i de Cruïlles (1692-1695), Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), Climent de Solanell i de Foix (1698-1701), Josep Antoni Valls i Pandutxo (1701), Antoni de Planella i de Cruïlles (1701-1704), Francesc de Valls i Freixa (1704-1705), Josep Grau degà de Solsona (1705-1707), Manuel de Copons i d'Esquerrer (1707-1710), Francesc Antoni de Solanell i de Montellà (1710-1713), Josep de Vilamala (1713-1714), Francesc Macià i Llussà (1931-1933), Lluís Companys i Jové (1934-1940), Josep Irla i Bosch (1940-1954), Josep Tarradellas i Joan (1954-1980), Jordi Pujol i Soley (1980-1984), Jordi Pujol i Soley (1984-1988), Jordi Pujol i Soley (1988-1992), Jordi Pujol i Soley (1992-1995), Jordi Pujol i Soley (1995-1999), Jordi Pujol i Soley (1999-2003), Pasqual Maragall i Mira (2003-2006), fins arribar al dia d’avui a José Montilla Aguilera.

La grandessa de la institució és que si no hi ha un president hi serà un altre. I al cap dels anys la història passa factura si han estat més bons o més dolent per Catalunya.

El més important és el prestigi de la Generalitat de Catalunya. I recordem que després del 128 ve el 129, i no passa res!

El que compte és Catalunya!

Carta oberta al Sr. Montilla

Benvolgut senyor,

Molt aviat serà proclamat President de la Generalitat de Catalunya, i per tant, President de tots els catalans i catalanes. Com vostè ja sap, com a cornellanec mai l’he votat i crec que mai el votaré, no només perquè ens separa el seu model de societat (ideològica i nacionalment parlant) sinó per motius personals que si fa una mica de memòria se’n fot fer al càrrec.

Tot i no haver-lo votat vostè serà el meu President els pròxims quatre anys (si no hi ha cap ensurt pel mig). Com el meu President i el de la resta de catalans només li demano que tingui present algunes dades: el partit que vostè representa només va treure prop de 800.000 vots per la qual cosa hi ha més de 4,5 milions d’electors que no el van votar. Vostè serà el President dels 7 milions de catalans i catalanes, no només dels 800.000 que el van votar. Recordi-ho!

Ja sé que em pot dir que el suport parlamentari és el que compte, que no sabem el sentit de l’abstenció, que si sumem els vots de les tres formacions polítiques tenen el suport de prop d’1,5 milió d’electors, etc. Tot això és cert. Però, encara hi ha 5,5 milions que no els van votar.

Ser President d’un país, com Catalunya, no és com ser Alcalde. Sinó pregunteu-li al Sr. Pasqual Maragall. En una ciutat es pot ser sectari i arraconar a l’oposició i si controles la informació municipal ningú s’assabenta. A un país, no és pot ser sectari! No és pot menysprear a l’oposició! No és pot controlar-ho tot! La societat civil té vida pròpia, no cal que el seu partit intenti infiltrar-se per controlar-la perquè no els hi deixaran fer com a Cornellà. Els mitjans de comunicació tenen altres interessos que no pas el pur partidisme com va fer a Cornellà. El sector econòmic de Catalunya no té com a referència un únic partit polític com a Cornellà. A la Generalitat de Catalunya no és pot col·locar albitrariament treballadors sense seguir unes normés com va fer a l'Ajuntament de Cornellà. Recordi-ho, Catalunya no és Cornellà!

Amb aquesta petita reflexió voldria que sabés que m’agradaria reciprocitat, vostè és el meu President però vostè ha de demostrar-me que ho és.

Cordialment,


Joan-Baptista Gavaldà i Moran

PS: El President de Catalunya s’ha de caracteritzar pels “Fets” però també “per les paraules”.

LA IZQUIERDA ABERTZALE CATALANA

Ahir Iñaki anasagasti ens va sorprendre amb un article publicat al seu bloc on feia un analisi de la política catalana comparant-la amb la basca. Comparaba l'antiga Euskadico Ezquerra amb Esquerra Republicana de Catalunya.

Crec que és un analisi fet des d'un paral·lelisme que s'ha de tenir en compte, perque moltes vegades els fets es repeteixen, i dos i dos són quatre a Barcelona, Bilbao o New York.

L'article comença així:

"Fue hace 28 años. El PNV había decidido convocar una manifestación contra ETA. Iba a tener lugar en Bilbao. Recuerdo que la izquierda abertzale arremetió contra nosotros con una dureza inusitada. De entre las críticas que recibimos, destacó la proferida por Mario Onaindia, que nos tildó de oportunistas, mientras vaticinaba que todo lo que aquel gesto nos iba a permitir ganar por la derecha, íbamos a perderlo por la izquierda. Y aprovechó la ocasión para criticar una vez más el abertzalismo claudicante de un PNV que, en su opinión, renunciaba a las reivindicaciones nacionales más elementales.

Después, Onaindia evolucionó. Y lo hizo con tanta energía, que acabó militando en el PSOE y escribiendo libros furibundamente antinacionalistas. La izquierda abertzale radical que profesaba en 1978, se convirtió, con el paso de los lustros, en una socialdemocracia tenue y antiabertzale. En lo social, su pensamiento político evolucionó 89 grados. Pero en lo nacional, 180. Eso sí, continuó dándonos clases de racionalidad y coherencia políticas, hasta su muerte.

No ha sido el peor. Otros, que en el pasado fueron, también, izquierdistas e hiper abertzales, militan, ahora, en el PP. Es el caso de Jon Juaristi. Su giro ha sido de 180 grados, tanto en lo social, como en lo nacional.

Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas..." [+]

Sensacions del nou TRIPARTIT

Ja tenim un nou tripartit, encara que per qüestions estratègiques volen que se’ls anomeni "entesa de progrés", per mi sempre seran un tripartit, com el que està governant Barcelona des de fa gairebé 30 anys. Només ressenyar que pel camí s’ha perdut el catalanisme. Ja no són un “govern catalanista de progrés” sinó una “entesa de progrés”.

M’ha sorprès la rapidesa en que aquesta vegada s’ha arribat a l’acord, perquè qualsevol que fullegi una guia sobre la negociació, un dels punts importants que destaca és la paciència. "En un procés negocial, qui té paciència (perquè l’statu quo li resulta menys costós que al seu adversari) està en millor posició que qui té pressa, perquè en ser més petits els seus costos temporals està menys disposat a fer concessions. Al contrari, qui té pressa està en situació de debilitat, ja que està més disposat a fer concessions a canvi d’adquirir rapidesa.".

Sobre aquest tema només volia fer dues reflexions: Si tots tenien presa per tancar el pacte dels nou tripartit les aspiracions de tots tres partits s’hauran rebaixat moltíssim. Per tant, podem preveure que els horitzons nacionals de Catalunya pels propers anys i dècades patiran una davallada que els situaria sota mínims. Però si aquesta no és la qüestió, i s’ha negociat amb paciència, això implica temps. I temps no ha hagut, el que ens porta a pensar que les negociacions van començar quan Pasqual Maragall va fer fora a ERC del govern i va convocar les eleccions.

Si fos aquesta segona hipòtesi la certa, s’explicaria perquè ni Montilla ni Carod en la campanya electoral volien dir si respectarien el guanyador (fet que no tenien cap obligació). Però tampoc es van atrevir a dir com en Saura que apostaven per un nou tripartit, per por de perdre vots (vistos els resultats crec que podria haver estat un desastre electoral monumental tant per ERC com pel PSC).

Llavors per que ens menteixen? El desprestigi dels polítics no és només culpa dels DVD's sinó d’actituds porugues de complir les paraules que es diuen en campanya. Quanta gent d’ERC els va votar pensant en un possible pacte nacional, o electors del PSC pensant en que no tornarien a pactar amb ERC? Ara, Carod no pot justificar aquest nou trencament de l’equidistància, pel menys teniment de CiU a ERC en temps de Jordi Pujol. O perquè la majoria de l’empresariat català, moviments polítics espanyols i mitjans de comunicació apostaven per Mas com a president de Catalunya. Perquè ell ja ha pactat dues vegades amb un partit que es deia catalanista però és espanyol, i la seva formació política "independentista" va donar suport a la investidura del President espanyol.

Aquests arguments ja no colen, Sr. Carod, mentre Catalunya no tingui el seu estat, formant part de l’estat espanyol, la política espanyola sempre condicionarà la política catalana.

Visca Catalunya!... i en aquest cas:

Visca Catalunya lliure ! ! !

La fatiga del poble de Catalunya

- Anàlisi II -

Els dirigents polítics, siguin del color que siguin, moltes vegades sembla que visquin en una realitat paral·lela. Com deia un amic meu són a Matrix.

Si fem una repàs ràpid des de les eleccions del 2003 fins a les del dimecres, 1 de novembre d’enguany, veiem que els resultats de les eleccions cada partit polític l’ha utilitzat pel seu propi interès, però apel·lant a la voluntat dels catalans. El que no hem queda clar és que si els ciutadans i ciutadanes volien dir els que els polítics van voler entendre.

CiU, va ser la força política amb més escons, però finalment el govern de Catalunya es va construir sobre la base de tres partits que no van guanyar les eleccions. Fins aquí tot correcte perquè com som una democràcia representativa qui escull el govern no és el ciutadà sinó el Parlament. Però perquè és fa campanya com si fossin unes presidencials, reforçant la imatge del cap de llista, llavors?

L’experiència del tripartit ha tingut llums i ombres, alguns dirien que més ombres que llums però aquí entren les opinions de cada un de nosaltres. Per una altra banda, durant la legislatura es va iniciar el debat per a la reforma estatutària que va erosionar molt a tota la “classe política” catalana, sense excepcions. No hem d’oblidar, també, els sorolls de sables des de Madrid, partits polítics, exercit, mitjans de comunicació, juristes, etc. Tot plegat va servir per acabar d’enrarir el clima polític creat després de la posada en marxa el tripartit. Aquest enrariment va portar a un esgotament del ciutadà i ciutadana de Catalunya per la política i els polítics, que es va visualitzar en la escassa participació per referendar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Després del Referèndum cap líder polític va prendre nota del que l’elector estava intentant transmetre’ls. Amb uns líders polítics sense ganes d’escoltar va començar la precampanya seguida de la campanya electoral que ha anat com ha anat, fins a arribar als resultats que ja sabem.

Però sabeu quins resultats tindríem a la circumscripció de Barcelona si suposéssim que els vots en blanc fossin considerats com un partit? Doncs que aquest suposat partit hagués obtingut un escó. Això significaria que a més del Ciutadans hi hauria una altre força política, els “blancs”.

Perquè faig aquesta reflexió? Doncs per intentar que parem atenció. Primer, que existeix una part de l’abstencionista que el podem anomenar i considerar que és un abstencionista actiu. És un elector bastant compromès amb una formació política i que decideix votar o no votar segons si vol castigar o no als seus. Segon, qui va a votar, sense confiar amb cap partit, però creu en el sistema, vota en blanc. En aquestes eleccions podríem arriscar-nos i dir que el vot en blanc és la setena força política. I tercer, els vots recollits pels Ciutadans, partit per la ciutadania, és un vot de càstig a la resta de partits, i recull el descontentament d’una part dels electors que no troben aixopluc amb cap dels altres partits tradicionals.

La fatiga política que els ciutadans de Catalunya estan patint des de les eleccions de 2003, té el perill que es canalitzi cap a l’abstenció i cap a partits populistes, àcrates i antisistema, com el Ciutadans. Per aquest motiu crec que els partits tradicionals haurien de reflexionar-hi i buscar una sortida per estabilitzar la vida política de Catalunya. Com? Amb un govern sòlid i amb un fort lideratge capaç d’enfrontar-se al nous reptes que Catalunya té com a país en aquesta recta final de la primera dècada del tercer mil·lenni.

S'ha trencat el mite: l'efecte Montilla ha fet figa

- Anàlisi I -

Sempre s’ha parlat i especulat sobre l’abstenció diferencial a Catalunya entre les eleccions a les Corts Generals i les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que l’abstenció diferencial a Catalunya afectava especialment les comarques litorals, ciutats i cinturons industrials, zones que es caracteritzaven per una presència important d’electors d’esquerres i castellanoparlants.

Com a explicació d’aquest fenomen s’havien apuntat dues hipòtesis: una se centrava en les característiques dels electors, i especialment en el seu grau d’interès per la política catalana. L’altra se centrava en les característiques de l’oferta política pròpia de les eleccions autonòmiques catalanes, caracteritzada fins fa poc per una certa debilitat en els partits polítics d’oposició. Una combinació de les dues explicacions podria ser el fet que un sector de l’electorat que es mobilitza sobre la base de l’eix esquerra/dreta trobés pocs incentius per a participar en unes eleccions autonòmiques escassament centrades en qüestions relatives a aquesta línia de conflicte.

Amb aquestes hipòtesis el partit socialista va jugar al substituir a Pascual Maragall per José Montilla. Com jo soc de Cornellà us puc assegurar que els dirigents polítics socialistes quan feien la campanya s’adreçaven als ciutadans com “es uno de los nuestros”, fins i tot en un míting amb sindicalistes d’UGT, al Sr. Alvàrez va dir: “Hay que votar a José Montilla porqué és uno de los nuestros.”. Fins i tot, aquesta darrera setmana de campanya han passejat a Rodríguez Zapatero pels barris de Santa coloma, Cornella, o l’Hospitalet, buscant l'efecte Montilla.

Però vet a qui, que ahir, l’elector català va trencar el mite. Amb un candidat “uno de los nuestros” va obtenir pitjor resultats que amb Pascual Maragall. Us donaré unes dades significatives a Cornellà de Llobregat, on José Montilla va ser Alcalde durant vint anys, va obtenir el 47,6% del vots quan en les eleccions del 2003 el PSC-PSOE va obtenir el 49,9%. Però entrant en les dades de la participació resulta que a la ciutat de Cornellà també va baixar del 59,86% de l’any 2003 al 57’23% d’enguany.

Qui no sap arrasar a la seva ciutat pot guanyar unes eleccions? Montilla era el candidat més adient capaç de mobilitzar aquell electorat suposadament que no participava perquè no tenien un candidat a la Generalitat? O és que potser les hipòtesis de l’abstenció diferencial no eren correctes?

Com a Cornellanenc que sóc me n’alegro que els meus conciutadans abstencionistes puguin tenir els mateixos motius per no participar en unes eleccions com tota la resta d'abstencionistes de les democràcies consolidades i no per un motiu construït sobre la base d’un fals “mite” que deia l'abstenció diferencial es devia a una desafectació per la vida política catalana.