AVÍS URGENT
AVÍS URGENT
  • A PARTIR DEL JULIOL DE 2008 ACCEDEIX AL BLOC PER AQUI
  • AVÍS URGENT
    AVÍS URGENT

    dimarts, de maig 23, 2006

    MÉS SEGURETAT


    Els catalans hem d’exigir a Montserrat Tura que deixi de fer de consellera mediàtica, pari de traspassar la responsabilitat als ciutadans i que actuï diligentment per combatre la creixent inseguretat i l’onada de robatoris violents.

    Molts catalans reclamem a la Consellera Tura que reclami més efectius per a les comarques tarragonines i que els diferents cossos policials es coordinin per lluitar contra les bandes que assalten habitatges.

    Des de que governa el tripartit, Catalunya ha patit les ànsies de protagonisme
    de Montserrat Tura, que en lloc d’intentar fer les coses bé, s’ha dedicat a fer de consellera mediàtica. La realitat és que des del desembre 2004, la consellera d’Interior ha fet mil i un anuncis, però no n’ha complert ni un.

    Ni tan sols en un moment en què hi ha un problema evident de seguretat a Catalunya, amb un preocupant nombre d’assalts violents a xalets, masos i cases de poble, la consellera Tura ha estat incapaç d’actuar amb celeritat, diligència i eficiència. En lloc d’això, el primer que ha fet és advertir els ciutadans de Catalunya que davant
    d’aquests robatoris no s’hi pot fer res, destacar que aquests delictes també es produeixen en altres punts d’Europa, alhora que ens ha recomanat que recorrim a la compra de sistemes de seguretat.

    Molt catalans, i jo mateix, considerem que la consellera d’Interior no pot quedar-se plegada de braços lamentant-se, si no que ha d’actuar amb celeritat per donar confiança als ciutadans i ciutadanes. És evident que el primer que ha de fer és augmentar les dotacions dels Mossos i les tasques de patrullatge en aquelles zones
    del país on més robatoris s’han produït, així com destinar més equips a la investigació
    d’aquests delictes violents i a anticipar-s’hi.

    Paral·lelament, pel que fa a les zones de Catalunya on encara hi ha la Policia Nacional o la Guàrdia Civil, la feina de la consellera Tura ha de ser la de coordinar-se amb el govern espanyol, fins que no es produeixi el desplegament dels Mossos. Considero incomprensible que dues administracions governades pel mateix partit polític tinguin un diàleg tan poc fluid per no dir gairebé nul.

    La situació és greu a tot Catalunya, però en especial a les zones rurals del Camp de
    Tarragona, on la presència de la Guàrdia Civil és escassíssima. Així, per exemple, el quarter de Riudecols, que ha de cobrir la seguretat de 18 municipis, té només cinc agents per cobrir les 24 hores del dia, malgrat que n’hi hauria d’haver-n’hi 17.

    Crec que no podem obviar que aquesta manca d’efectius és culpa de la deixadesa del govern espanyol, i amb la connivència de l’actual Govern de la Generalitat, que ha pretès fer el replegament d’agents abans d’hora, cosa que ha perjudicat de manera evident la seguretat en aquestes zones. Malgrat això, està clar que la consellera Tura té a les seves mans fer alguna cosa, tenint en compte que aquesta situació, tot i que no amb aquesta intensitat, ja fa temps que s’arrossega. Igualment, voldria fer evident la passivitat del delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que avui ha sortit a donar explicacions i ha acusat als mitjans de comunicació d’atiar l’alarma social generada per aquesta onada de robatoris.

    Cal denunciar la mala planificació del govern tripartit que amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la ciutat de Barcelona ha obligat a desplaçar agents des de diferents punts del país, per tal de cobrir el total d’efectius. D’aquesta manera, la Consellera Tura ha deixat diferents comarques amb un nombre insuficient d’agents.

    Cal reclamar a tots els cossos i forces de seguretat que actuen a Catalunya es coordinin de manera efectiva per fer front a aquestes bandes criminals. Queda clar que si es vol actuar amb èxit per acabar amb aquests robatoris l’intercanvi d’informació i l’actuació coordinada són necessàries. En aquest sentit, tots els catalans esperem que les conegudes males relacions entre Tura i Rangel no siguin un factor negatiu en aquest treball conjunt que s’ha de donar.

    Paga la pena recordar que la mala gestió de Montserrat Tura no s’acaba, però, en el tema de l’assalt a cases. Cal destacar també la seva reconeguda incapacitat per garantir que els actes massius al centre de Barcelona acabin sempre amb destrosses significatives. Hem de denunciar els responsables polítics de la conselleria d’interior perquè no han dissenyat de forma adequada els dispositius de Mossos en
    el “botellón” al Raval i en les dues celebracions del Barça a Canaletes.

    Montserrat Tura s’excusa afirmant que no es pot actuar fins que no hi ha incidents, però a ningú no se li escapa que un desplegament d’efectius adequat pot servir per evitar destrosses importants. A més a més, cal tenir present les imatges que s’han pogut veure per televisió de joves saquejant botigues sense que es veiés la intervenció de la policia. Per quin motiu hi havia càmeres de televisió, i en canvi els Mossos no hi eren. La resposta de la Consellera ha estat sorprenent, ja que ha fet una crida als ciutadans perquè frenin l’actitud dels incívics, és a dir, apel·lant els ciutadans a fer tasques que realment pertoquen a la policia.

    Montserrat Tura s’ha convertit en la consellera més mediàtica del Govern, però no fruit dels seus èxits, sinó pel seu afany desmesurat de protagonisme. La realitat és que en un moment en què hi ha un problema clar de seguretat a Catalunya, la Consellera es mostra incapaç de fer res, i simplement abandona els ciutadans a la seva sort.

    divendres, de maig 19, 2006

    60 raons per votar ‘sí’ al nou Estatut


    No sé si algú s’ha parat a pensar que votar ‘no’ al nou Estatut suposa acceptar quedar-se amb l’Estatut del 1979. Essent objectius hom sap que el nou Estatut és un avenç considerable respecte a l’actual, és veritat que no és l’Estatut que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre, però votar ‘sí’ no vol dir renunciar a l’Estatut del 30 de setembre de 2005 ni renunciar al dret a decidir dels catalans, simplement és un avenç més a l’autogovern i a la recuperació de la sobirania de Catalunya.

    Des de molts àmbits és destaca que el nou Estatut permetrà fer un salt endavant a Catalunya. No es tracta d’una afirmació retòrica, sinó de fets concrets i palpables que podran comprovar els catalans i catalanes un cop entri en vigor. He fet una llista dels 60 guanys més destacables que incorpora el text i que justifiquen un ‘sí’ el dia del referèndum:

    1. Més diners per al nostre país. Es recull una cistella d’impostos que pot garantir la suficiència financera de Catalunya: 50% de l’IRPF, 50% de l’IVA, 58% dels impostos especials. És a dir, ens correspondran més diners dels que gastem a través del Pressupost.
    2. Les inversions en infraestructures a Catalunya per part de l’Estat com a mínim equivaldran al PIB català respecte al total espanyol per un període de set anys.
    3. El sistema de finançament es podrà revisar cada cinc anys, de forma bilateral, i sense necessitat de reformar l’Estatut.
    4. S’estableix el principi d’ordinalitat, que suposa que Catalunya mantindrà sempre el lloc que ocupi en el rànquing de PIB per càpita de comunitats autònomes quan, després de la redistribució de recursos a nivell espanyol, s’estableixi el rànquing de renda disponible per càpita de comunitats.
    5. El finançament serà fruit d’un acord bilateral entre l’Estat i la Generalitat.
    6. La Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat serà la que determinarà la contribució a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament.
    7. Es preveu que en el termini de dos anys es podrà crear una única Agència Tributària a Catalunya, a través d’un consorci paritari entre la Generalitat i l’Estat.
    8. Se suprimeix la remissió a la LOFCA que hi havia en l’Estatut del 1979.
    9. Es duplica el número de competències de la Generalitat.
    10. La Generalitat gestionarà els trens de rodalies i regionals amb origen i destí a Catalunya.
    11. La Generalitat gestionarà el permís de treball per als immigrants.
    12. La Generalitat determinarà el contingent de treballadors estrangers que podrà venir a Catalunya.
    13. Competència exclusiva en horaris comercials.
    14. Noves competències en inspecció de treball.
    15. Noves competències en polítiques de transvasament d’aigua.
    16. Nova competència en organització interior de les Caixes d’Estalvi.
    17. Noves competències en dret civil.
    18. Noves competències en funció pública.
    19. Competència exclusiva en llengua pròpia.
    20. Es consolida a l’Estatut la competència de vigilància de les carreteres per part dels Mossos d’Esquadra.
    21. Es defineix la tipologia de les competències (exclusives, compartides i executives) per evitar una lliure interpretació per part de l’Estat.
    22. Blindatge de les competències exclusives per evitar la intromissió de l’Estat.
    23. Es blinden les competències compartides, en les quals es prima l’actuació de la Generalitat, mentre que la de l’Estat queda delimitada a principis i a excepcions.
    24. Es concreten els àmbits competencials per evitar la laminació per part de l’Estat.
    25. La Generalitat s’encarregarà de desenvolupar la normativa de la UE.
    26. Es requerirà un nivell de coneixement adequat i suficient de català a jutges, magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat i mercantils, encarregats del Registre Civil i personal al servei de l’administració de Justícia.
    27. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es convertirà en l’última instància judicial de tots els processos i recursos iniciats a Catalunya, sens perjudici de la competència reservada al Tribunal Suprem per la unificació de doctrina.
    28. Es crea el Consell de Justícia de Catalunya, com a òrgan de govern del poder judicial a Catalunya.
    29. El Parlament podrà intervenir en el poder judicial a través de la designació de membres del Consell de Justícia de Catalunya.
    30. Catalunya passarà a tenir les mateixes competències que el ministeri de Justícia quant a personal no judicial i a mitjans materials.
    31. La Generalitat podrà participar en la modificació de la planta judicial i en la creació de seccions i jutjats.
    32. Per primera vegada, el català queda equiparat en drets i deures al castellà.
    33. Es reforça el tractament legal del català garantint la no discriminació per raons lingüístiques.
    34. Es consagra la utilització del català per part de totes les administracions públiques, entre elles l’Estat.
    35. Els usuaris i consumidors podran ser atesos en català.
    36. El català és la llengua vehicular i d’aprenentatge a l’ensenyament no universitari i universitari.
    37. Es promourà l’etiquetatge en català.
    38. S’institueix el caràcter bilateral de les relacions entre l’Estat i la Generalitat.
    39. Es reforça la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, que serà paritària, i a través de la qual Catalunya intervindrà en la presa de decisions de l’Estat.
    40. La Generalitat podrà designar membres del Banc d’Espanya, de la CNMV, de la CMT, del Tribunal de Comptes, del Consell Econòmic i Social, de l’Agència Tributària, de la CNE, de l’Agència de Protecció de Dades i del Consell de RTVE.
    41. Es reconeix l’acció exterior de la Generalitat.
    42. Catalunya podrà incorporar-se com a membre associat de la UNESCO.
    43. Catalunya podrà obrir oficines a l’exterior.
    44. Es consolida la presència de Catalunya a la Unió Europea. La Generalitat participarà en les delegacions espanyoles davant de la UE que tractin els afers de la competència legislativa de Catalunya. Quan es tracti de competències exclusives, la Generalitat podrà exercir la representació i la presidència d’aquests òrgans.
    45. La Generalitat podrà subscriure acords amb l’exterior per promoure els interessos derivats de les pròpies competències de la Generalitat.
    46. La Generalitat podrà participar en els organismes internacionals.
    47. Per primer cop es reconeix que Catalunya és una nació.
    48. Per primer cop es reconeixen els drets històrics de Catalunya com a fonament del nostre autogovern.
    49. Es reconeixen els símbols nacionals de Catalunya.
    50. Es reconeix de forma clara la singularitat de la Val d’Aran. Les seves institucions queden recollides.
    51. Es recull que Barcelona és la capital de Catalunya.
    52. La Generalitat queda reconeguda com a administració única a Catalunya.
    53. Es consolida un model territorial propi. Desapareixen les diputacions. Els consells de vegueria les substitueixen.
    54. Es reconeix la vegueria com a ens territorial.
    55. Es consagra la comarca com a ens supramunicipal per a la gestió de competències i serveis locals.
    56. Es recullen les competències pròpies dels municipis.
    57. Municipis, vegueries i comarques passen a formar part del sistema institucional de la Generalitat.
    58. La llei electoral haurà de ser aprovada per dues terceres parts dels diputats del Parlament.
    59. El Síndic de Greuges tindrà competència exclusiva sobre l’administració de la Generalitat i els organismes que depenen d’ella.
    60. Es dóna la capacitat al Govern de la Generalitat per aprovar Decrets Llei.

    Votar ‘sí’ al nou Estatut suposa que Catalunya es pugui dotar d’una eina que permetrà afrontar i gestionar els problemes que avui i els propers anys té plantejats el nostre país, sense renunciar a més cotes d’autogovern i sobirania. Per contra, votar ‘no’ té com a conseqüència que Catalunya segueixi amb l’Estatut del 1979, és a dir, amb un text que és pitjor que el que ara se sotmet a votació.

    dissabte, de maig 13, 2006

    LA DARRERA CRISI DEL TRIPARTIT

    Tot plegat ja es veia a venir. El govern “catalanista i d’esquerres" tal i com es van definir desprès de l’acord del Tinell va crear moltes expectatives i aquestes no s’han acabat de materialitzar. Era un nou govern que semblava que havia de donar un aire nou comparant-lo amb l’anterior govern monocolor i no ha estat així.

    El problema és que aquest govern degut a que estava format per tres partits i no existia un líder clar entre tots tres, estaven massa preocupat de seguint fent política de partit i no pas de coalició. Només s’ha de veure que el repartiment de les conselleries era en relació al suport electoral, i quan el President volia canviar els consellers no era ell sinó els partits els qui proposaven el candidat. Amb aquest panorama, s’han anat succeint un seguit de crisis, segons ho han anat denominat els mitjans de comunicació, però que jo crec que amb tantes va arribar a ser la manera “normal” de funcionar d’aquest govern.

    Per altra banda la qüestió de la reforma de l’estatut, havia de ser el llançament definitiu d’aquest govern però ha estat el que la fet caure. Era el projecte estrella d’aquest govern. Desprès de l’anunci en campanya electoral de Rodriguez Zapatero que recolzaria l’estatut que sortís de Catalunya, alguns partits se’l va obrir els ulls i les esperances de elaborar un estatut de màxims. ZP va guanyar aquelles eleccions i va començar a complir totes les seves promeses electorals, retirada tropes Irak, llei de matrimonis homosexuals, etc. i per tant, també havia d’encarar el procés de reforma estatutària de Catalunya com s’havia compromés.

    A Catalunya es va començar a treballar en Comissió Parlamentària i els partits de govern aviat van començar amb l’estratègia d’acusar CiU de no voler reformar l’estatut, però en un cop de cintura bastant bo, de la federació nacionalista, el dia de la votació al ple del Parlament va aconseguir acaparar tota l’atenció i fer-se la "foto" Mas-Maragall com si gràcies a CiU es tenia un estatut potent i de màxims. Als líders d'ERC literalment se’ls van va barrar el pas perquè no sortissin en aquesta foto. Primer rebés a ERC.

    Un cop votat el text estatutari al 30 de setembre al Parlament de Catalunya, es va haver de presentar per a l’aprovació de les Corts Generals. ERC confiava que encara que CiU havia sabut acaparar l’atenció a Catalunya, com ells donaven suport al PSOE i a Zapatero aconseguirien ser la peça clau de l’aprovació del text a Madrid.

    No podem oblidar que els estatuts es negocien amb les Corts espanyoles i com tota negociació mai es treu el 100%. Recordar que en els dies de la negociació a Madrid, tots els partits del tripartit, ERC inclòs, manifestaven la seva euforia i optimisme per com es desenvolupava la negociació, menys CiU que va optar per una posició més escèptica. Puigcercós fins i tot va arribar a fer declaracions que només hi havia un escull en tema aeroport i Nació per tenir l’acord definitiu de l’estatut. Però, dos dies més tard d’aquestes declaracions el líder del PSOE, Zapatero, Cap del Govern espanyol, i el líder de l’oposició però primer partit al Parlament de Catalunya, va mantenir una reunió on van desbloquejar els temes clau de l’estatut, presentant a l’opinió pública el fet que havien arribat a un acord. Una altra vegada una “foto”, en aquest cas Mas-Zapatero, no sortia ningú d'ERC. Segon gran revés a ERC.

    A partir d’aquí ERC descol·locat en l’estratègia a seguir no sap com aparèixer com peça clau en l’aprovació de l’estatut. Comencen les critiques al president del govern espanyol, comença a existir una mala relació entre consellers d'ERC i el president de la Generalitat, i passen de voler votar abstenció, a un vot nul polític (que algun politòleg m’expliqui que vol dir...), al no, desprès que les bases assemblaries d'ERC s’imposessin, en poc menys d’un mes.

    Aquesta situació porta que, un govern que ha de defensar un referèndum ho ha de fer amb un sol sentit. Un govern davant un referèndum no pot tenir ministres, o en el nostre cas conseller, a favor i altres en contra. La societat catalana queda encara més descol·locada del que estava i no sap que fer i a qui creure. Per tant, l’opció de fer fora els consellers del govern que estan en minoria a en la posició en contra l’estatut sembla correcte i acceptable. Potser, jo criticaria la forma, com s’ha portat a terme el dia de la CRISI, podem dir que el president Margall tampoc sap crear crisis de govern. Ho vàrem veure fa 21 dies i el passat dia 11, quan a primera hora de matí comença a reunir-se amb els líders dels partits del govern i desprès a la tarda amb els de l’oposició, i per últim surt ell a donar la versió oficial.

    Crec que el timing no es del tot correcte, el president ha de ser el primer davant de l’opinió pública en parlar i explicar els canvis, i no fer-ho desprès que tots els altres líders polítics hagin parlat i hagin donat lla seva opinió. Però sembla que el que pretenia era acaparar l’hora de màxima audiència de televisió del vespre, però si pretenia això podia haver canviant l’hora d’inici de les reunions a mitja tarda, i ser ell el primer a donar explicacions, i no pas els altres.

    Arribat fins aquí intentaré explicar com veig jo la situació de cada partit i els seus líders a dia d’avui, davant el referèndum i les eleccions anticipades de finals d’any.

    CiU i Mas: surten molt reforçats. Han sabut posar en marxa una estratègia política, d’ordre, serenitat, de sentit d’estat, però també recuperar la confiança del partit del govern espanyol, ha intentar que la legislatura catalana sigui la més curta possible per les seves aspiracions com a partit i perquè el seu líder no es cremi a l’oposició. Davant un electoral catalanista, nacionalista, de centre, centre-dreta poden defensar aquest estatut com a positiu perquè han participat i han estat decisius, tot i ser oposició, i presentant un text estatutari substancialment superior al del 79 (fins i tot, el text té una estructura constitucional).

    PSC-PSOE i Maragall: crec que el PSC surt força bé de la crisi i de l’estatut. El que surt molt tocat i clarament a la baixa és en Maragall. El PSOE a Espanya amb els pactes amb ERC donava una imatge de partit radical, per tant crec que el PSOE va jugar a centrar-se, perquè va veure que amb ERC d’aliat perdia vots del seu electorat i a mitja legislatura va intentar corregir la radicalitat donant un cop de timó per centrar-se i per aquesta raó va pactar amb Mas i CiU. Si fem una mica de memòria, abans d’aquest acord existia un clima de crispació a la política espanyola molt elevat però arran del pacte de l’estatut amb CiU aquesta crispació va caure en picat. Per tant, el PSC-PSOE surten prou bé, però Maragall queda com un president sense lideratge, sense capacitat d’engrescar a la gent, ni tant sols al seu propi electorat.

    ERC i Carod: si em permeteu una mica de broma, ERC tenien la clau dels Governs de Catalunya i Madrid, però a dia d’avui li han canviat els panys. Crec que són víctimes de la seva immaduresa política i d’unes certes incongruències. Per exemple, es defineixen com a partit independentista, però volien pactar amb el PSOE el canvi a una Espanya federal i plurinacional. Un partit secessionista no ha de pretendre canviar l’estat a que pertany sinó que ha de buscar políticament el seu propi estat. Per altre banda, ERC és un partit que vol combinar el model dels partits de quadres i els assemblearis i això tampoc es possible. La seva posició davant l’estatut també ha estat poc acertada, amb un Si, clar, després una abstenció, un vot nul polític i per últim un no. Amb aquest NO pretén acaparar l’electorat nacionalista descontent, però no crec que li sigui fàcil, perque en el referèndum no només es votarà l’estatut sinó la seva marxa del govern. Carod, com a líder també crec que està tocat, davant l’opinió pública com internament. Dins d’ERC ell defensa una estructura de partit de quadres, i Puigcercós l’assembleari. I si veiem finalment la posició del partit davant l’estatut va guanyar el que deien les bases i no els quadres dirigents.

    PP i Piquè: Són els únics que s’han mantingut en la mateixa posició, d’ells contra els demés. Davant la lectura dels resultats del referèndum com ells defensen el No igual com ERC, ells faran la lectura que ja ho deien que els catalans no volien aquest estatut, sense entrar a valorar els sentits del no, perquè el no sempre és un no.

    ICV i Saura: Potser podem que dels tres partits del govern de Catalunya han estat el més lleial, i els que s’han cregut que podria haver un govern catalanista i d’esquerres. Han participat i accepten l’avenç de l’estatut, i no crec que el seu electorat els castigui, però tampoc se’ls afegirà massa més.

    dijous, de maig 11, 2006

    CATALUNYA NECESSITA UNA CONSTITUCIÓ (1)

    L’endemà de l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya al Senat espanyol és moment de fer unes petites reflexions i intentar respondre algunes preguntes.

    El Parlament de Catalunya que està composts per 135 representants del poble català, si vol reformar el seu estatut d’autonomia, ha de constituir una Comissió per discutir aquesta reforma estatutària. Un cop es disposa d’un text aquest s’ha de sotmetre a l’aprovació del ple del Parlament. Si fóssim un país normal, un cop que el Parlament ho hagués aprovat només caldria que tota la ciutadania de Catalunya el refrendés.

    Però Catalunya no és un país normal. No ho és perquè el text aprovat pel nostre Parlament està supeditat a un altre Parlament, les Corts espanyoles, que el revisen, el retoquen i l’aproven uns representants que no són ciutadans de Catalunya, com si els catalans no fóssim el suficientment adults políticament parlant per saber el que ens interessa o no. Però a més, són aquestes corts qui autoritza al President de Catalunya a que proposi la data del referèndum, perquè ni tant sols té capacitat per convocar-lo.

    Vist aquest procediment de reforma estatutària pot justificar i contestar la següent pregunta. És normal que la reforma d’un estatut d’autonomia de Catalunya necessiti 31 mesos per a ser discutit i aprovat?

    Arribat fins aquí voldria reflexionar sobre la reforma d’aquest ’Estatut. Un sobiranista com jo hem pregunto, els catalans volem ser autònoms o volem ser sobirans. Recordem que l’autonomia és la capacitat que té un poder polític de governar-se sota l’estructura constitucional d’un poder superior. Per contra sobirania és la qualitat d’actuar d’un poder polític que no està sotmès a un altre poder superior.

    CATALANS VOLEM UN ESTATUT O UNA CONSTITUCIÓ?

    Si triem l’estatut, està clar que la reforma de l’estatut aprovat pel Senat ahir és el millor estatut d’autonomia que Catalunya a tingut mai. És cert que té una estructura constitucional, però no és la Constitució de Catalunya, és simplement l’ESTATUT.

    Volem un estatut per Catalunya, doncs votem Sí a aquest Estatut!

    Per contra si volem una Constitució, aquest no és el camí.